Una assemblea és el mitjà pel qual diverses persones s’apleguen per deliberar diferents temes i arribar a un consens. Aquesta forma d’organització es caracteritza per la seva horitzontalitat, és a dir, no hi ha una jerarquia, ni líders, per tant tots els membres de l’assemblea tenen el mateix poder de decisió i intervenció. D’igual manera no existeixen grups de pressió (partit, sindicats) ni representants (en tot cas, portaveu de l’assemblea per a moments puntuals) ja que tothom que hi participa ho fa a títol individual i pel simple fet de ser estudiant. NI les tendències polítiques, ni el lloc de procedència condicionen l’entrada dels i les estudiats a l’assemblea i això és el que dóna el caràcter tan obert, ampli i diversitat que caracteritza les assembles de facultat.
El tipus de participació és la principal diferència entre els models de democràcia (representativa i participativa) i la de l’assemblea, sent aquesta última l’única manera en la que cada persona pot exposar i/o defensar idees o propostes per arriar a un resultat on totes i tots s’hi pugin sentir còmodes. D’aquesta manera s’evita prendre les decisions per votació, ja que, sempre que hi ha votació és un grup (el majoritari) el que s’imposa sobre l’altre (el minoritari). Per tant, s’ha d’intentar prendre les decisions per consens: exposant els punts de vista, discutint-los fent propostes i estant disposades a que aquestes pugin ser rebutjades, canviades o modificades fins a poder ser acceptades per tothom i que tots i totes ens ho puguem sentir nostre. Perquè aquest consens sigui real no podem deixar que altres opinin per nosaltres, és necessària la implicació de totes les persones que hi participem, cal expressar la nostra opinió, tant de rebuig com d’acceptació, els nostres dubtes, crítiques o propostes.
Seguint aquest model d’organització, aproximadament l’any 1991, a causa de l’augment de les taxes de la universitat, un grup d’estudiants es van aplegar per tal de fer front a aquest increment desmesurat tant dels serveis com dels crèdits universitaris. A partir d’aquí, es van consolidar diferents assemblees a diverses facultats amb una lluita comuna i més amplia; la defensa de la universitat pública i per fer front a totes les agressions (tinguin el nom que tinguin; “Consejo de Universidades”, LOU, Procés de Bolonya, …) que des de ja fa molts anys està patint l’ensenyament públic: model de gestió privat, més competència, retallada de la poca democràcia que hi ha a la universitat, increment de les taxes, finançament priva del sistema de beques,privatitzacions dels serveis, intervenció privada en el control dels estudis, manca de recursos per a la docència, la investigació o equipaments, dificultat de compaginar els estudis amb el món laboral i un llarg etcètera.
A partir d’aquí, cada assemblea de facultat ha anat tirant endavant diferents campanyes i lluites segons la voluntat, les possibilitats i les necessitats dels seus membres. Una de les lluites, que des del principi i fins l’actualitat, han tractat les assemblees, la qual ha originat molts debats, és la participació de les assemblees en els òrgans de representació de la universitat i el reconeixement per part de les institucions de l’assemblea com a màxim òrgan de representació dels i les estudiants. Tot i que ara per ara tota la representació estudiantil de la facultat als òrgans de govern són membres de l’assemblea, es fa política de cadires buides per la manca de reconeixement de les institucions universitàries com a vies vàlides per dur a terme les nostres lluites. A més a més, la Universitat no reconeix dins els seus estatuts la legitimació de l’assemblea de facultat com a màxim òrgan de representació de les estudiants, en canvi, sembla que qui si que té legitimitat és un rector elegit només pel 2% dels estudiants.
Actualment la nostra forma d’organització és mitjançant el treballa a partir de comissions, fet que facilita el treball dins l’assemblea. En el cas concret de l’aplicació de l’EEES (Procés de Bolonya) la comissió encarregada va fomentar un debat que v donar lloc a un dossier de conclusions i estratègies en què es van fomentar les lluites consegüents com ara la coordinació amb altres assembles de facultat (a través de la Coordinadora d’Assemblees de Facultat, CAF) o les reivindicacions contra el pla pilot. D’altra banda treballem amb la resta d’Universitats a través de la Plataforma Mobilitzadora en Defensa d’una Universitat Pública.
En conclusió, l’assemblea és el lloc de trobada, de discussió i de pressa de decisions però hem de ser conscients que la feina de l’assemblea no s’acaba en aquestes trobades setmanals o quinzenals sinó que és necessària la implicació dels seus membres per a realitzar els actes, projectes, campanyes, difusió de problemàtiques i les diferents lluites que sorgeixen des de l’assemblea i que moltes vegades requereixen més tems. I és tot això el que dóna vida a l’assemblea.
TOT EL PODER A LES ASSEMLEES!!!
