Millores en l’aplicació del Pla Pilot en l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior a la titulació de Ciències Polítiques i de l’Administració de la UAB

1. INTRODUCCIÓ

La nostra intenció és la d’intentar millorar la implantació d’una política pública en un àmbit com és el de l’educació, i amb un context que neix a Europa i s’aplica a Catalunya. Així doncs hem escollit el nou Espai Europeu d’Ensenyament Superior, o més conegut com Pla de Bolonya, i com aquest s’està portant a terme a la nostra facultat. D’aquesta manera, la voluntat d’aquest treball és veure com s’està aplicant el pla pilot de l’EEES a la titulació de Ciències Polítiques, com s’està portant a terme i quins mecanismes està utilitzant.

El treball doncs, constarà d’una primera part introductòria, on s’intentarà veure el procés de gestació d’aquest nou Espai Europeu de Coneixement (EEC), des dels seus primers passos, fins arribar al conegut procés de Bolonya. S’analitzarà de manera horitzontal, és a dir, en l’àmbit europeu, i de manera vertical, on veurem el paper que juga l’Estat espanyol, Catalunya i amb més importància, la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per tal de començar a analitzar la implantació del Pla Pilot a la facultat, hem d’analitzar exactament això, què és el Pla Pilot i com s’aplica a la facultat. Veurem com influeix sobre els diferents actors, quins recursos s’utilitzen, quins problemes existeixen, quines percepcions hi ha, les diferents opinions dels actors i quines mancances existeixen. Una vegada vistes totes les característiques, des dels màxims punts de vista, de totes les formes que puguem, i de manera totalment objectiva, passarem a veure quines millores s’hi podrien aplicar, o de quina manera la implantació seria més efectiva.

Per tant, l’últim apartat el dedicarem a trobar possibles millores o innovacions que supleixin les mancances d’aquest pla. Intentarem donar resposta o solució, des del nostre parer, a com hauria de ser el model educatiu, o almenys, quines passos hauria de seguir per funcionar. En aquest punt, caldrà tenir present que el que intentem és millorar una política publica, i que per tant donem per suposat que el model i la forma d’actuació que s’està portant a terme no funciona correctament. Així doncs, sabem que la solució no és fàcil, però amb la intensió de veure el conflicte com a actors externs a aquest, (quan realment en som uns dels principals afectats), i per tant poder-ne fer un anàlisi més exhaustiu, intentarem donar possibles solucions.

2. CONTEXT

2.1 Espai Europeu del Coneixement en el marc Europeu

Els països europeus es troben en un procés de canvi, que afecta a tots els sectors de la societat. La transformació d’una societat basada en una economia industrial a una societat que viu de la producció del coneixement i de la innovació.

Les institucions europees treballen en el que s’ha anomenat l’Espai Europeu de Recerca i en els darrers anys han posat especial èmfasi en el paper de les universitats sota la lògica d’una Europa del Coneixement (entenent el coneixement com a base del creixement econòmic, el benestar i la creació d’ocupació).

Aquest procés cap a l’Espai Europeu del Coneixement (EEC) o Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), té com a principals referents dos aspectes. En primer lloc les declaracions institucionals dels seus promotors i protagonistes, i en segon lloc, el treball d’adaptació i reforma que s’està duent a terme a diferents nivells: els governs responsables i les administracions educatives, les associacions i xarxes universitàries, les pròpies universitats, les facultats o escoles i els centres de recerca. El principis o passos que ha seguit aquest nou Espai Europeu de Coneixement s’han establert en un seguit de documents:

· Carta Magna d’Universitats (199  Aquesta ha estat Firmada pels rectors de les universitats europees. El que es volia era atorgar a la Universitat un paper central en el desenvolupament cultural, científic i tecnològic al servei de la societat, amb dos objectius o idees clares:

- Que la investigació és inseparable de la docència i que s’ha de

propiciar l’intercanvi d’informació i documentació.

- Que ha d’existir una política d’equivalències en estatus, títols, exàmens i promoció de beques, per tal que no tingui pes, cap tipus de prejudici als diplomes nacionals.

· Declaració de la Sorbona (maig 199  Aquesta va ser duta a terme per els ministres d’educació de França, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit. Es dibuixen els objectius “d’harmonitzar l’arquitectura del Sistema Europeu d’Educació Superior com una funció clau per la mobilitat i l’ocupació dels ciutadans, així com el desenvolupament del continent sencer”. Els objectius d’aquesta declaració bàsicament eren els següents:

-Canviar les titulacions universitàries per tal que, en comptes de ser de tres cicles, siguin de dos.

-Escurçar la mobilitat d’alumnat i professorat, seguint un determinat sistema de crèdits.

-Potenciar l’aprenentatge d’estudis que fomentin coneixements multidisciplinaris, de llengües i d’ús de noves tecnologies.

· Declaració de Bolonya (juny 1999)  Amb els precedents que hem vist, arribem a la declaració de Bolonya, que establirà els fonaments per la futura construcció de l’EEES. Aquesta va ser firmada per 29 ministres europeus, sota unes raons o motius que anomenarem a continuació:

- L’enfortiment de la dimensió intel·lectual, cultural, social, científica i tecnològica d’Europa.

- Reconeixement del paper central que ocupa l’educació superior i les universitats en la promoció de la mobilitat dels ciutadans, la demanda de població qualificada i el desenvolupament general del continent.

- Increment de la competitivitat i la capacitat d’atracció del sistema europeu d’educació superior en l’esfera internacional.

- Promoció del mercat de treball a Europa en un context canviant que exigeix una formació al llarg de la vida, adopció d’un sistema fàcilment comparable de titulacions universitàries i afrontar amb garanties els nous reptes de la societat del coneixement.

Una vegada vistos els motius que van portar a l’acceptació de l’EEES, és interessant veure quins principis o objectius es buscaven. Aquests eren:

-Promoure la mobilitat de tots els estaments universitaris.

-Possibilitar la integració dels titulats en un mercat laboral unificat europeu.

-Aconseguir un increment de la competitivitat de l’àrea europea a nivell internacional.

-Adquisició d’aprenentatge durant tota la vida per a fer front a les exigències que es derivin de la competitivitat i de l’ús de les noves tecnologies.

· Comunicat de Praga (maig 2001)  Firmat pels ministres d’educació de la UE. Es pretenia consolidar el Procés de Bolonya, a través del reforçament dels projectes com: a) estimular la formació permanent (lifelong learning); b) fer atractiu l’EEES; i c) integrar les organitzacions d’estudiants sota el paraigües de l’Associació Europea Universitària (EUA pel seu acrònim en anglès) i les Unions Nacionals d’Estudiants d’Europa, amb el intent de cooptar les organitzacions d’estudiants i així poder donar legitimitat al procés.

· Comunicat de Berlín (octubre 2003)  Firmat per 40 Ministres d’educació de la UE. Davant les dificultats per portar a terme el Procés de Bolonya, es van trobar per a discutir, sobretot, el projecte dels dos cicles de formació a les titulacions universitàries (homogeneïtzar els graus en tot el continent europeu) i la consolidació de l’Espai Europeu de Investigació. Es van centrar en la discussió de la qualitat, la participació dels i les estudiants i la cooperació internacional.

· Comunicat de Bergen (maig 2005)  Firmat pels Ministres d’educació de la UE. A meitat del camí (tenint en compte que el procés haurà d’estar implantat cap al 2010) es van fer molts balanços veient la dificultant que està comportant la implantació el procés a tots els països. 36 dels 46 països involucrats han ratificat la Convenció de Lisboa (sobre competències laborals) i continua la discussió sobre els cicles de formació (Espanya: 4+1 / Catalunya: 3+1+1).

Cal recordar que no es pot deixar de banda la dificultat que comporta voler fer una barreja de sistemes universitaris molt arrelats en les diferents cultures i molt dirigits cap a objectius determinat: el model napoleònic (França - Espanya), el model britànic (més elitista però més centrat en l’alumnat), el model alemany (més divisor entre allò estrictament acadèmic - filosòfic i allò més tècnic) i el model estadounidenc (una barreja del britànic amb l’alemany amb especificitats pròpies d’aquella cultura i completament adequades al sistema capitalista neoliberal pertinent).

Una vegada vistos els passos seguits per la implantació de l’EEES a nivell europeu, a Espanya i en conseqüència a Catalunya, es presentava una necessitat de tirar-ho endavant. És per això que paral·lelament s’ha anat treballant en l’adaptació i reforma en diferents nivells:

2.2.1 Ley Orgánica de Universidades (LOU) i l’EEES. La LOU és actualment l’únic marc legal sobre el qual, el sistema universitari espanyol s’ha d’integrar en el nou EEES. Malgrat les seves vaguetats i restriccions, ja que no concreta, en cap cas, com s’hauria d’articular el procés, i encara menys com s’hauria d’actuar a l’hora de definir i dissenyar plans d’estudi en sintonia amb la declaració de Bolonya (de fet, les referències es limiten tan sols a “mesures necessàries”). En aquest sentit, en un dels seus articles diu que “en el ámbito de sus respectivas competencias el Gobierno, las Comunidades Autónomas y las Universidades adoptarán las medidas necesarias para la plena integración del sistema español en el espacio europeo de enseñanza superior.

2.2.2 Llei d’Universitats de Catalunya (LUC) i l’EEES. En el context català, el Parlament de Catalunya, el 12 de febrer de 2003, va aprovar la Llei d’Universitats de Catalunya (LUC). Aquest text constitueix el nou marc regulador del sistema universitari català, d’acord amb les competències que té atorgades la Generalitat de Catalunya en aquest àmbit i respectant el marc estatal definit per la LOU.

La Llei d’Universitats de Catalunya en el seu art. 1.1. ja mostra una clara voluntat de situar-se en el marc de l’espai europeu d’ensenyament superior, quan explicita com a objecte de la llei “l’ordenació del sistema universitari català, en el marc de l’espai europeu d’educació superior”.

Tanmateix, el fet que la LUC hagi de recollir necessàriament el marc general definit en la LOU pel que fa a l’organització dels estudis i, el fet que en la LOU les al·lusions al marc europeu no siguin explícites fan que en els articles que es refereixen a la incorporació al marc europeu moltes vegades es parli en termes de “tendències” més que no pas de normativa en ferm. Així, doncs, qualsevol normativa que afecti l’estructura o la qualitat haurà de ser establerta en primera instància pel Ministeri estatal que s’ocupi de l’ensenyament superior, és a dir, pel ministeri d’educació.

Aquesta llei, estableix que el DURSI i les universitats catalanes impulsaran les adaptacions curriculars necessàries per a la implantació a Catalunya, de titulacions estructurades en el marc europeu d’ensenyament superior. Així mateix, han d’impulsar una sèrie de mesures que tendeixin a facilitar la mobilitat en l’EEES dels estudiants i de les persones titulades.

Per fomentar l’espai europeu de titulacions, la LUC adopta diferents mesures. Les classificarem segons estructurals, qualitatives i avaluadores:

2.2.2.1 Mesures estructurals

1. Les universitats hauran “d’acompanyar els diplomes i títols que expedeixin amb el suplement europeu del títol” (art. 15. 1.) que contindrà tota la informació necessària per tal que s’hi puguin identificar clarament el nivell i els continguts dels ensenyaments cursats. A l’espera dels canvis que previsiblement s’hauran de produir en la normativa de caràcter superior, la LUC faculta el DURSI mitjançant el Consell Interuniversitari de Catalunya per poder adaptar de manera immediata el suplement europeu del títol a la normativa vigent (art.15.2.).

2. Pel que fa a l’organització dels estudis a Catalunya s’aposta clarament per la “transversalitat”, és a dir, es fomenta principalment l’organització d’estudis de primer cicle que actuïn com a titulacions base. Així, doncs, complementàriament -però no explícitament- contempla impulsar la programació universitària, amb les adaptacions curriculars necessàries, la implantació de titulacions de segon cicle (+2/+1) amb un caràcter doble ben diferenciat: a) professionalitzador i d’especialització i b) de preparació per a la recerca.

3. En relació a facilitar la mobilitat d’estudiants i de titulats en l’espai europeu la LUC proposa “adaptar les modalitats cícliques dels ensenyaments a les línies generals de l’espai europeu d’ensenyament superior” (art. 16.2.a). S’entén, doncs, que accepta com a unitats de còmput cíclic 3+2 / 3+1+1 / 4+1 i que qualsevol primer cicle serveix com a “qualificació vàlida en el mercat laboral europeu”.

4. En el mateix sentit d’afavorir la mobilitat dels estudiants la LUC explicita que el departament competent i les universitats: “adoptaran mesures per facilitar que els estudiants que hagin accedit a la universitat des de Catalunya puguin continuar els seus estudis en altres universitats d’Europa” i, per tant, s’hauran “d’afavorir models d’accés i permanència que puguin ser reconeguts i acceptats a les universitats de l’espai europeu d’educació superior” (art. 33. a.)

5. La LUC insta el departament competent i les universitats a “fomentar estudis, principalment de primer cicle, que actuïn com a titulacions transversals amb la superació dels quals es pugui accedir als diferents estudis que correspongui” (art. 10); no s’hi recull, però, explícitament la declaració de Bolonya quan diu que “el títol expedit al final del primer cicle també servirà com a qualificació vàlida en el mercat laboral europeu”. És evident, doncs, que existeix la voluntat d’atorgar al primer cicle un caràcter transversal –i, per tant, multiús- i propedèutic, en la mesura que prepara per a seguir diferents estudis de segon cicle.

6. Proposa explícitament l’adopció del ECTS “o qualsevol altra que s’adopti en l’espai europeu d’ensenyament superior” (art. 16. 2. c) com a unitat de còmput acadèmic per a “coordinar el règim de convalidacions, per facilitar la transportabilitat dels crèdits i la mobilitat dels estudiants, en el marc del sistema universitari català i de l’espai europeu” (art. 11. 2.).

7. Finalment, per fer més transparent el sistema de titulacions també estableix clarament la necessitat “d’adaptar les denominacions dels títols” (art. 16. 2. b). Amb una interpretació estricta, això es refereix al títol genèric que l’estudiant aconsegueix després de cursar un cicle determinat (i, per tant, estem parlant de la seqüència Bachelor-Master); amb una interpretació amplia s’entén que també es pot referir a la denominació de cadascuna de les titulacions.

2.2.2.2 Mesures qualitatives

1. Quant al disseny de plans d’estudis s’afirma que les universitats hauran d’adoptar “mesures que permetin la flexibilitat dels plans i la seva adequació permanent” (art. 8.2). Així, doncs, a diferència del sistema vigent, la LUC permet la introducció de mecanismes per tal que els plans d’estudis puguin ser revisats “contínuament”, és a dir, que defuig la concepció tancada actual que impedeix introduir-hi petits canvis o adaptacions, si no és iniciant un procés de revisió global, procés que té efectes molt dissuasoris en la comunitat universitària. En una frase podríem resumir el sentit: “la revisió dels plans d’estudis no ha de ser un procés puntual sinó continu”. També diu que no es podran fer ratificacions concretes i específiques a no se que s’iniciï un procés de revisió global (per canviar una petita cosa caldrà primer iniciar el procés de manera general cosa que ho complicarà bastant).

2. Remarca la importància de l’adquisició “d’habilitats i competències”. No es refereix únicament a l’adquisició de coneixements, sinó que explicita que els plans d’estudis han d’assegurar l’adquisició de competències que “permetin a l’estudiant integrar i interpretar dades fonamentals per emetre judicis, tenir el seu propi capteniment social, científic i ètic, comunicar informació a tot tipus d’audiència i adquirir les capacitats necessàries per continuar avançant en l’estudi i en la seva formació” (art. 9). La definició d’aquest conjunt d’habilitats i competències (juntament amb els coneixements adquirits) serà cabdal per a fer més comparables i transparents el processos d’avaluació i d’acreditació.

3. Explicita també la necessitat de “facilitar l’adaptació del sistema de qualificacions actual al marc europeu” (art. 16.2. d). Aquesta és una mesura imprescindible per aconseguir la transparència en els processos de mobilitat dels estudiants i que ha d’acompanyar necessàriament el Suplement al Diploma (juntament amb l’adopció dels ECTS) com a instrument per facilitar el reconeixement de títols.

2.2.2.3 Mesures avaluadores

La LUC estableix la necessitat de garantir: a) l’avaluació de la qualitat dels estudis; b) la certificació de processos i c) l’acreditació de l’aprenentatge dels ensenyaments, en funció sempre del “desenvolupament de l’espai europeu d’ensenyament superior” (art. 138). Aquesta funció, la desenvoluparà una agència, l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari Català (art. 137. 2.). Entre les seves funcions, i en relació a l’espai europeu, cal destacar-ne dues: a) la promoció de l’avaluació i de la comparació de criteris de qualitat en el marc europeu i internacional (art. 140. 2. d.) i b) l’acreditació dels ensenyaments en el marc europeu de qualitat (art. 140. 2. g.); tot això per tal d’afavorir la transparència i el lliure exercici dels professionals.

En quant a la recerca i transferència de tecnologia i de coneixements, la LUC no és tan explícita en l’adopció de mesures que facilitin la integració en l’espai europeu de manera que només s’hi refereix amb un article general que diu: “El Govern de la Generalitat i les universitats catalanes, com a part essencial del sistema de recerca, desenvolupament i innovació de Catalunya, impulsaran l’espai europeu de recerca i la presència activa de les universitats en el mateix”.

2.3 Institucions per la implantació i control de l’EEES a Espanya i a Catalunya

A continuació passarem a analitzar les diferents institucions que prendran un paper rellevant per a la implantació i control de l’EEES tant en l’Estat Espanyol com en el cas català. Així doncs tenim la Agencia Nacional de Educación de la Calidad y Acreditación (ANECA). Un dels seus objectius principals és la col·laboració amb les universitats en tots els processos que condueixin a garantir la qualitat i competitivitat del sistema universitari espanyol.

A nivell català, tenim el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), que és l’òrgan de coordinació del sistema universitari català (format per set universitats públiques, quatre privades i una universitat no presencial), i també de consulta i d’assessorament del Govern de la Generalitat en matèria d’universitats, ja que, la Generalitat de Catalunya exerceix, mitjançant el DURSI, la competència plena en matèria d’ensenyament superior.

Per la seva part, el Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI), juntament amb l’AQU Catalunya i les universitats catalanes) ha impulsat un pla pilot per a l’adaptació progressiva de les titulacions a l’EEES en el marc del sistema català, a partir del curs 2004-2005 i que consisteix en articular els mecanismes i prendre les accions pertinents per a dur a terme la configuració de títols propis de 180 crèdits ECTS a cursar en tres anys.

Amb l’aprovació de la LOU, el 2003, es crea l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU Catalunya) com una entitat de dret públic que ajusta la seva activitat al dret privat i la defineix com el principal instrument per a la promoció i l’avaluació de la qualitat en el sistema universitari català. AQU Catalunya és l’hereva de l’antic consorci, i s’estructura en els òrgans de govern i els d’execució de les funcions d’avaluació d’acord amb la LUC. Els objectius d’AQU Catalunya són l’avaluació, l’acreditació i la certificació de la qualitat en l’àmbit de les universitats i dels centres d’ensenyament superior de Catalunya.

El Pla pilot d’adaptació de les titulacions a l’EEES que impulsa el DURSI a través de la signatura conjunta de convenis amb les universitats, es duu a terme en titulacions de nivell de grau i també en màsters europeus, que poden donar lloc a un títol propi de la universitat que podrà ser acreditat o certificat per AQU Catalunya. Amb l’objectiu de facilitar la implantació d’aquests títols a les universitats catalanes, AQU Catalunya té en compte una aproximació diferent segons l’ensenyament sigui de grau o de postgrau.

En el moment actual, les úniques titulacions que tenen validesa oficial a l’Estat Espanyol són les titulacions homologades, d’acord amb la normativa vigent en la matèria. El títol propi que s’assolirà amb les proves pilot d’adaptació a l’EEES serà un títol propi addicional. Per tant, l’estudiant, en finalitzar els estudis de grau, tindrà un títol addicional, adaptat a les directrius europees, acreditat per l’AQU Catalunya, que permetran a l’estudiant accedir en el món del treball, i que, d’altra banda, li hauria de permetre matricular-se, en màsters oferts a altres universitats europees.

Malgrat que el marc legal de la LOU no ofereix vies clares d’apropament a l’espai europeu, l’equip de govern de la UAB, els centres i les titulacions (en l’àmbit de les seves competències) han engegat experiències i han impulsat canvis que incideixin en els aspectes acadèmics sobre els quals s’està vertebrant l’espai europeu per tal de no distanciar-se d’universitats d’altres països. ‘’Les futures reformes ens haurien de portar a figurar entre les millors universitats d’Europa.’’

En el marc de la UAB, es presenten unes línies d’actuació de futur( Extret d’un document fet per la UAB on s’hi presenten els eixos, perspectives i propostes d’actuació. Aquestes línies d’actuació ens serveixen de forma general per saber com la universitat va duent a terme el projecte de l’EEES, però és necessari que nosaltres fem una avaluació sobre aquestes línies d’actuació. ), que són les següents:

1. Adaptació dels estudis actuals als crèdits ECTS.

LÍNIA D’ACTUACIÓ 1. Estudiar la situació actual de les titulacions quant a les hores reals de dedicació de l’estudiant en un curs estàndard.

LÍNIA D’ACTUACIÓ 2. Impulsar noves metodologies docents emmarcades en

les activitats dirigides que contempla la legislació actual.

2.La seqüència Bachelor / Mestratge / Doctorat.

LÍNIA D’ACTUACIÓ 3. Facilitar la revisió de plans d’estudis que incorporin els eixos de la declaració de Bolonya.

3.Les competències (skills, learning outcomes).

LÍNIA D’ACTUACIÓ 4. Determinar les competències transversals que ha d’adquirir un graduat i un postgraduat de la UAB.

4.El caràcter del bachelor.

5. El caràcter del mestratge. Els mestratges integrats.

LÍNIA D’ACTUACIÓ 5. Aprofitant l’estructura actual dels centres i dels títols, establir possibles conjunts coherents de seqüències BA/MA (3+2) que facin palès realment el sentit de transversalitat i flexibilitat dels estudis.

6.El sistema d’acumulació de crèdits.

7.L’harmonització de les diplomatures i llicenciatures i de les enginyeries tècniques i enginyeries superiors.

LÍNIA D’ACTUACIÓ 6. Reflexionar sobre les qüestions de l’harmonització que es deriven de la coexistència d’aquests títols a la UAB i fer propostes d’encaix.

8.Canvi de paradigma en la docència universitària

LÍNIA D’ACTUACIÓ 7. Creació d’un centre d’innovació docent que impulsi el procés de canvi del model d’ensenyament i articuli el conjunt d’accions formatives que hauran de fonamentar diversos projectes d’innovació.

9.El concepte d’ensenyament superior. La connexió de la formació

professional de grau superior i el Bachelor

LÍNIA D’ACTUACIÓ 8. Dibuixar el mapa de possibles correlacions entre els CFGS i les diplomatures (i eventualment llicenciatures) actuals.

Els canvis que s’han intentat dins el nou model pedagògic, es basen en el concepte de formació continuada al llarg de la vida i, per tant, que a la universitat s’hi va a “aprendre a aprendre”. Així es pretén que s’assoleixin certs continguts i habilitats metodològiques i alhora també es fomenta la utilització àmplia i correcta de les noves tecnologies. A més a més, en principi, es redueixen les hores de docència directa en favor del nou procés d’aprenentatge (treballs individuals, seminaris, treballs en equip, tutories, pràctiques..).

A més a més, L’EEES proposat s’organitzarà d’acord amb els principis de qualitat, mobilitat, diversitat, competitivitat i orientació.

Així mateix, estarà orientada a la consecució, entre d’altres, de dos objectius estratègics:

-Incrementar l’ocupació a la UE

-Convertir l’EEES en un punt d’atracció per alumnat i professorat d’altres llocs del món. Concretant nous objectius per a l’educació i els sistemes de formació, en el marc de formació permanent (lifelong learning) i l’accés virtual (eLearning).

El nou Sistema de Transferència de Crèdits Europeus (ECTS), representa una eina pel nou model docent. La mesura dels crèdits permetrà una equiparació i transferència entre les diferents universitats europees. Aquesta mesura del volum de treball ha estat feta en base a un estudiant estàndard i té en compte el treball durant un curs acadèmic d’un estudiant a temps complet a qualsevol universitat en base a 60 crèdits. Aquests crèdits hauran de ser repartits entre les diferents assignatures, tot tenint present que han d’incloure les classes teòriques i pràctiques, els seminaris, les tutories, els treballs de camp, les hores d’estudi, els exàmens i altres tipus d’avaluacions.

-Comptabilitza:Hores lectives + Hores d’estudi

-1 crèdit = entre 25 i 27 hores

-cada curs = 60 crèdits

Estructura de les titulacions (Grau, Postgrau, Doctorat). Els estudis corresponents al primer títol universitari o grau anomenat bachelor tenen continguts generalitzats enfront el Postgrau que suposa una especialització. El Grau té un valor específic en el món laboral i han de capacitar l’estudiant per a la incorporació en grans àrees temàtiques del mercat de treball. Així, en el primer grau, la formació ha de ser més transversal i menys específica del que és ara, de manera que faciliti:

a) l’accés a una gamma àmplia d’estudis de segon nivell

b) la incorporació al mercat laboral i

c) la mobilitat dels estudiants per a prosseguir els estudis en altres universitats europees.

El segon títol o master level representa l’especialització en una àrea determinada del coneixement per a poder exercir com a professionals especialitzats i alhora preveure, quan convingui, un itinerari optatiu que encamini els estudiants cap a la investigació. Aquest títol s’obté després d’haver cursat 300 crèdits, sempre que se n’hagin cursat 60 de tipus màster.

Per a les titulacions que són de 300 crèdits (mínim 4 anys) el títol oficial es rebrà al final dels 4 anys. Tot i així, una vegada acabats els 3 primers anys es rebrà un títol propi de la UAB i reconegut per la Generalitat de Catalunya. Aquest títol propi s’aconsegueix després d’haver superat 180 crèdits ETCS en un termini mínim de 3 anys i és un títol de graduat en la línia dels que s’estan donant a la majoria de països europeus. De totes maneres és després del 4t any que es rebrà el títol homologat dins l’Estat Espanyol que correspon al GRAU.

D’aquesta manera l’estructura quedaria 3+1+1(Només en l’àmbit de Catalunya. L’estructura de la majoria de la resta d’Europa és 3+2 i la d’Espanya és 4+1):

Grau [ ( 3 anys => títol UAB ) + ( 1 any => títol de grau ) ] = 240 crèdits

Postgrau => 1 any, obtenció del títol . Total = 300 crèdits

Acompanyament del títol amb un suplement al diploma

Ha de tenir com a finalitat donar transparència al tipus de formació rebuda per l’estudiant i facilitar el seu reconeixement en una altra universitat de l’espai definit.

3. CAUSES DEL PROBLEMA

El Pla Pilot és el que coneixem com a conjunt de mesures que permeten la superació del vell model educatiu per adaptar la comunitat estudiantil al nou Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES). Aquesta adaptació es duu a terme normalment amb un procés de transició que va augmentant de manera progressiva els àmbits sobre els que actua. En el cas de la titulació de Ciències Polítiques a la UAB, aquest període d’integració es va iniciar el curs 2004-2005, moment en el que 11 de les 40 titulacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, van decidir endinsar-se en l’anomenat Procés de Bolonya a través de l’aplicació de plans pilots.

3 Atesa la normativa europea, aquestes titulacions no podran gaudir del títol propi de la respectiva universitat a la finalització dels primers 180 crèdits ECTS

La decisió d’unir-se de la primera onada de carreres amb pla pilot va ser pressa el 16 de setembre de 2004 en Junta de Facultat amb l’assistència de Xavier Ballart, Montserrat Baras, Maria Pia Barenys, Pilar Carrasquer, Àlex Casademunt, Joaquim Casal, Gabriel Colomé, V. Domínguez, Núria Font, G. García, Tomás García, A. Guirao, R. López, Josep M. Masjuan, Fausto Miguélez, Xavier Rambla, Jesús M. Rodés, Josep M. Sanahuja, Joan Miquel Verd. Finalment, davant la manca de consens es va decidir per votació, en la que l’adhesió va sortir favorable per tretze vots a favor, tres en contra i dues abstencions. Tal i com ens va explicar Josep M. Sanahuja, un dels grans incentius perquè s’aprovés el pla d’innovació va ser la posada en escena d’una nova sala informatitzada al servei dels estudiants (LIAM) i la compra d’algun projector digital d’imatges.

El període de transició es va acordar que fos de tres anys, iniciant-se el curs 2004-05, i anés a remolc de la generació que començava els seus estudis universitaris aquell mateix any. Ara bé, segons fonts de l’Assemblea de Ciències Polítiques i Sociologia, aquesta posició aparentment és justa perquè no ha d’interferir parcialment a cap alumne, però l’excepció rau en els casos d’alumnes de la generació 2003-04 que repeteixen alguna assignatura i es veuen obligats a cursar-la sota el nou pla docent.

Els diferents actors que intervenen, en menor o major grau, en la implementació del pla pilot a la facultat són: el rector, el degà, el coordinador, els professors i els estudiants.

El rector és la màxima autoritat acadèmica de la Universitat i en té la representació legal i institucional. Exerceix la direcció, el govern i la gestió de la Universitat; desenvolupa les línies d’actuació aprovades pels òrgans col·legiats corresponents i n’executa els acords, i presideix el Claustre, el Consell de Govern, l’Equip de Govern, la Junta Consultiva i la Fundació Universitat Autònoma de Barcelona. Les funcions principals del rector són les de representar oficialment la Universitat davant dels poders públics i davant d’entitats públiques o privades i representar judicialment i administrativament la Universitat en tota mena de negocis i actes jurídics; nomenar i cessar els vicerectors (informant-ne al Claustre), el secretari general, el secretari general adjunt i el gerent de la Universitat (escoltat el Consell Social); i exercir totes les facultats de govern i d’administració no atribuïdes expressament pels Estatuts als altres òrgans rectors. La durada del seu mandat és de quatre anys i pot ser reelegit per un període consecutiu. El rector podrà delegar funcions als vicerectors, que poden substituir-lo en cas de necessitat. Des de 2005 ocupa el càrrec Lluís Ferrer i Caubet.

El degà de la facultat exerceix les funcions de direcció i de gestió ordinària i té encomanada la representació de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia. La durada del seu mandat és de tres anys i és renovable per un sol període consecutiu. És escollit per la Junta de Facultat entre el professorat doctor que pertanyi als cossos docents universitaris adscrits al centre i és nomenat pel rector. És assistit per un equip de direcció entre els quals hi haurà un secretari. Les atribucions principals del degà són la de representar la facultat; dirigir, coordinar i supervisar les activitats de la facultat i, en especial, l’organització de les activitats docents; dirigir els serveis de la facultat i vetllar perquè disposin dels mitjans necessaris; acordar la distribució de dotacions pressupostàries entre departaments i serveis de la Facultat i organitzar l’execució de les partides pressupostàries corresponents; vetllar pel compliment de les disposicions aplicables a la facultat, especialment les relatives al bon funcionament de la docència i dels serveis; proposar al rector el nomenament i el cessament dels vicedegans, i del secretari de la facultat, així com dels coordinadors d’estudis per a cada titulació; convocar i presidir la Junta de Facultat i executar els seus acords; vetllar perquè els membres de la facultat compleixin els seus deures i se’ls respectin els seus drets, d’acord amb les normes específiques que els regulin; i resoldre els expedients de convalidació, a proposta del coordinador d’estudis de la titulació corresponent. Des de l’any 2006, exerceix el càrrec el Dr. Josep M. Sanahuja i Bonfill.

El coordinador d’estudis és la persona encarregada de dirigir, d’organitzar i de coordinar respectivament els ensenyaments de la titulació de Ciències Polítiques i de l’Administració, per delegació del degà, i amb autonomia. És nomenat pel rector, a proposta dels degà, amb la consulta prèvia dels departaments que imparteixen un percentatge significatiu de la docència a la titulació. Pot formar part de l’equip de deganat. Actualment ocupa el càrrec de coordinador de Ciències Polítiques el Dr. Xavier Ballart i Hernández.

Els professors exerceixen les seves funcions docents però en aquesta aplicació del nou pla pilot hi tenen molt a veure ja que són els encarregats de decidir el programa de l’assignatura, es a dir, el tipus d’avaluació, el nombre de treballs, el percentatge de l’examen final… aquest programa ha de ser aprovat pel coordinador de la titulació abans de ser posat en funcionament.

El paper dels estudiants es sintetitza a una funció purament receptora. Ni l’acció política a través dels òrgans de govern de la Universitat (Claustre) com la extraoficial (iniciatives estudiantils al marge del Rectorat) no han permès intervenir als estudiants en la configuració del pla pilot de les titulacions que ells mateixos cursen. És per tant, una realitat que els estudiants s’han limitat a ser objecte d’experimentació de la política pública d’innovació. Aquesta ha estat una de les grans mancances de la implantació de l’EEES tal i com veurem més endavant.

A dia d’avui, la documentació que circula a la Facultat sobre el disseny del Pla Pilot és molt escassa per no dir nul·la. Sembla que el programa d’innovació queda reduït a directrius sense un contingut normatiu, fàcilment interpretables pel subjecte que les ha d’aplicar. D’aquesta manera, els conceptes bàsics queden marcats però amb un ample marge d’actuació i discrecionalitat del professorat. Les idees generals per traçar les línies d’actuació del nou marc europeu d’ensenyament giren al voltant de la personalització de l’ensenyament per tal que la seva proximitat faci augmentar la seva efectivitat. Bon exemple, d’aquesta estratègia són les classes en grups reduïts a l’estil seminari o la creació de petits grups de discussió i treball. L’altre gran pilar dels postulats de l’EEES és l’establiment del “full-time student” (estudiant d’horari complet), és a dir, la recerca d’un perfil d’estudiants dedicats únicament als afers acadèmics perquè es garanteixi la plena disponibilitat en tasques fora de l’horari de classes. Per assolir aquest objectiu s’ha establert l’avaluació continuada com a mètode de puntuació. Aquest sistema no permet una flexibilització dels horaris i suposa dedicar-se als estudis a ple rendiment des del moment que tens hores lectives presencials i preceptives repartides al llarg de la jornada i pràctiques cada pocs dies.

Fins el moment, únicament estan en vigència tres tipus de documents per poder avaluar la feina feta amb el nou model: l’estudi d’aplicació, la normativa dels programes i la fitxa de l’assignatura.

L’estudi d’aplicació fa un anàlisi a grans trets dels resultats comparatius de les assignatures d’un any per l’altre, en el que es dóna especial rellevància als casos en que canvi el règim pedagògic amb que s’estructura la matèria. L’estudi es fonamenta bàsicament amb les notes dels alumnes atribuint els mèrits o les derrotes al pla pilot sense tenir en compte altres factors com el nombre de repetidors, el criteri de correcció del professor o la dificultat del temari. La normativa dels programes, ja en funcionament molt abans de la posada a punt del Pla Pilot, estableix els paràmetres a seguir en el disseny de les assignatures, per tal que els professors sàpiguen alguns dels requisits com el temari a tractar o el nombre hores a la setmana. Finalment, el document més rellevant en el dia a dia és, alhora, el més curt. Dues pàgines d’extensió són suficients, segons el coordinador de titulació, perquè cada professor/a li traspassi la informació sobre el desenvolupament en l’adaptació de cada assignatura. Aquesta fitxa de l’assignatura es resumeix en el quadre següent:

3.4 Com s’aplica el pla pilot?

Una de les mesures més atractives de la reforma educativa és l’obertura de marc d’ensenyament superior a la resta d’Europa, fomentant la mobilitat tant d’estudiants com professors amb ajudes econòmiques (beques Erasmus i Sòcrates). A efectes pràctics, perquè un estudiant pugui cursar la seva carrera a l’estranger amb igualtat de condicions s’ha de garantir l’homologació d’assignatures i la seva proporció comparativa amb la resta. És per això, que el projecte d’EEES contempla uniformització de la proporció de crèdits per assignatura, uniformitzant-ho sota la denominació de crèdits ECTS. La implantació d’aquests crèdits no ha suposat cap problema a la facultat ja que es tracta d’una qüestió que es contempla únicament a l’expedient acadèmic, i s’està duent a terme mitjançant una progressiva substitució, iniciant-se amb la doble denominació (crèdits “antics” i crèdits ECTS). D’aquesta manera s’ha pogut observar un lleuger increment del nombre d’estudiants Erasmus al segon cicle de la carrera, segons dades anunciades pel degà de la facultat.

Algunes de les conseqüències del procés de convergència europea en l’aspecte educatiu es reflecteixen directament en el volum de feina generat per als alumnes fruit de les polítiques d’avaluació continuada. L’aplicació del nou pla pedagògic la podem diferenciar en diverses variables:

-En primer lloc el que anomenem pràctiques, que poden ser tant individuals com en grup, i que van des del típic treball a casa, passant per exposicions orals a classe o realitzant seminaris. Aquestes, en la seva gran majoria, són fora de l’horari de classes magistrals, malgrat que en certes assignatures el treball complementari també es fa classe. El volum de feina que generen no és compatible les condicions horàries que tenen els estudiants.

-El nou pla pedagògic també imposa fer més exàmens, que en molts casos no alliberen matèria.

-La teoria va encarrilada

Assemblea de Polítiques i Sociologia

Millores en l’aplicació del Pla Pilot en l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior a la titulació de Ciències Polítiques i de l’Administració de la UAB