EEES a la UAB: Crònica d’un fracàs anunciat

La Comissió de Seguiment de l’aplicació de l’EEES a la UAB ha enllestit el segon informe [*] per encàrrec del Claustre. El contingut de l’informe contradiu les maravelles anunciades sobre una reforma a cost zero sostinguda pel voluntarisme del PDI i PAS i aplicada sense reflexió ni discussió.

 

Les 27 pàgines es distrubeixen en una primera part descriptiva dels resultats obtinguts i una segona part de propostes i seguiment de les actuacions proposades al primer informe.

La part descriptiva dels resultats de les enquestes, reunions i taules rodones fetes durant el 2007 i el 2008 és molt aclaridora de la percepció de l’aplicació de les Proves Pilot. La primera part indaga sobre la visió general de l’EEES a la UAB recull cites :

“Els tres col·lectius (estudiants, professorat i personal d’administració i serveis) valoren negativament l’increment de l’esforç que suposen les noves metodologies. Bona part de l’increment i sensació d’excés de feina es deu a un abús del nombre de treballs, dels quals no sempre se’n treu el profit suficient.” […]Es perceben dubtes entre el professorat sobre si els nous mètodes d’ensenyament “entrenen” més que “ensenyen“, i sobre si tot el professorat està capacitat per a formar en determinades competències (presentacions en públic, tercer idioma, TIC, etc.).”

L’informe ofereix una visió molt negativa referent a la percepció unànime de les dificultats objectivas per a compaginar els estudis i la feina entre els estudiants, la detecció d’un increment de l’absentisme a les aules relacionat amb aquest fet: “Hi ha coincidència absoluta entre els col·lectius i els centres a l’hora de parlar de la dificultat de compatibilitzar l’estudi i la feina.” […] “El professorat es queixa d’algunes de les conseqüències que ha comportat la reestructuració, com per exemple l’augment de l’absentisme del estudiants”.

Pel que fa a la metodologia i direcció política del procés és notable la percepció de “la incertesa del procés d’experimentació”, “precipitació del procés” i “manca d’anticipació de les problemàtiques” per a concluir, estudiants i professors en que “hi ha hagut una manca de reflexió i que l’aplicació s’ha fet a corre-cuita.”: “Gairebé la meitat dels centres convenen a senyalar que l’adopció d’aquests objectius (és a dir, la incorporació al procés d’adaptació a l’EEES) ha estat realitzada per imposició de l’Equip de Govern i no per acord consensuat”.

El professorat afegeix a les preocupacions abans descrites la manca d’un sistema de valoració de l’activitat del professor que ha estat diversificada i sovint ha crescut sense cap reconeixement. Una problemàtica semblant assenyala el PAS en relació a la coexistència del pla vigent amb les proves amb crèdits ECTS sense el degut reconeixement o suport. Aquesta queixa ha estat recentment amplificada mitjantçant la carta de tots els Gestors Acadèmics contra les mesures proposades per Gerència per aquest col·lectiu.

Finalment, cal destacar l’aspecte clau de reforma: la manca de recursos. En aquest aspecte la postura és unànime:

“La política de “cost zero” és àmpliament criticada, cosa que ha generat efectes personals negatius (cansament i desgast emocional en el professorat) i moltes tensions. No hi ha recursos per poder implantar correctament els canvis de metodologia i no es creu possible mantenir la pretensió que aquests canvis es puguin dur a terme amb un “cost zero”, atès que es consideren imprescindibles les reformes dels espais i l’increment de les dotacions docents.”

“La disminució de la mida dels grups de classe implica l’assumpció d’un cost addicional per a la implementació, i per tant es considera que la transformació que es pretén no pot realitzarse sense avaluar-ne el cost real i que no s’hauria d’abordar des de l’òptica del “cost zero”.

“Una conseqüència del canvi metodològic que es presenta com a indesitjada […] és la poca compatibilitat que hi ha dels estudis amb avaluació continuada amb el treball dels estudiants, cosa que es podria pal·liar amb una bona política pública de beques.” En relació a aquest aspecte es convenient fer esment de les recents declaracions del Secretari d’Estat d’Universitats, en Màrius Rubiralta: “El grado debe ser con becas y el máster con créditos-renta”.

Malgrat aquest rosari de decepcions i de queixes obertes que no fan sinò reflectir el que els estudiants porten anys denunciant i describint, la Comissió no es planteja cap mesura extraordinària que no sigui proseguir amb la reforma. En lloc de demanar la implementació d’un sistema de beques propis per a estudiants de llicenciatura i diplomatura – i no treball encobert com són ara les beques de col·laboració- es proposa una “via lenta” per als estudis. En lloc d’obrir un debat públic i obert, es persisteix en fragmentar l’anàlisi i el debat per col·lectius tot i que l’informe fa recull sistemàticament l’existència d’una problemàtica clau i base transversal: no s’acompleixen els objectius; els docents, els treballadors d’administració i serveis treballen més sense reconeixement; els estudiants viuen un cicle de hiperproducció intel·lectual sense sentit pedagògic i creixent colonització de les seves vides (a sobre pagant per això) i no hi ha mitjans econòmics , i ni tan sols l’estudi de quans diners públics caldrien per tirar-ho endavant! És necessari recordar que una de les reivindicacions de la vaga del 6 Març per part del Comitè de Vaga va ser que no s’aprovés cap pla d’estudis sense una memòria econòmica del seu cost. Sembla que aquesta reivindicació també era “inassumible”pel Rector.