La segona convocatòria no és cap tonteria. És un dret conquerit pels companys dels anys 80 per tal d’afavorir l’assoliment dels continguts de les matèries més enllà de d’una situació concreta o excepcional – impossibilitat de seguir el curs normal escolar, accident, malaltia, situació laboral o vital precària, …-. És un dret que es va batallar al carrer, a les universitats i amb vagues. La volen fer desaparèixer, com si res sota el fals argument de “l’avaluació continuada”.
El dret es tradueix a la teva butxaca: Una persona que aprovi a la segona matriculació haurà de pagar un total de 187€ (llicenciatura/diplomatura) o 249€(grau bolonya). Si tingués encara segona convocatòria, la cosa sortiria per 78€ (llic/dip) o 104€ (grau).
Durant anys els estudiants de secundària, universitaris i moviments progressistes defensaven el dret a l’avaluació continuada com una eina d’avaluació que tenia en compte no només la capacitat de retentiva sinó el treball al llarg del curs, el progrés de cada estudiant. Aquesta defensa es feia en un context de classes magistrals, autoritàries i models d’examen memorístic i a una sola carta: l’examen final.
La lluita estudiantil va portar que les matèries anuals, tinguessin un parcial semestral, un de final i la segona convocatòria, una segona oportunitat. Aquest model també existia a secundària. Fins i tot, diverses universitats donaven l’opció d’ajornar la segona convocatòria del setembre a desembre (havies d’escollir, això sí, entre una de les dues segones convocatòries). Amb el pretext de l’avaluació continuada moltes universitats han deixat la segona convocatòria a la voluntat de cada docent. La UAB també.[descarrega normativa]
No oblidem que, tot i negar-te el teu legítim dret a una segona convocatòria sencera (no vinculada a la primera) , no deixen de passar-te el rebut de dues convocatòries i que fins i tot al teu expedient sortirà aquesta segona convocatòria negada com a “no avaluable”. Mireu el que diu la UAB:
I tampoc hem d’oblidar que la pèrdua de la segona convocatòria suposa una creixement de les segones i terceres matriculacions… amb recàrrecs successius del 40% i del 65% a partir de la tercera matriculació.
[llegir article 6 Decret Preus Generalitat]
[descarrega sencer Decret Preus Generalitat]
[descarrega taula]
Fem comptes:
Una materìa quatrimestral estàndard pot tenir perfectament uns 6 crèdits. El preu mitjà del crèdit (de llicenciatura/diplomatura) és de 13 €/crèdit. Pel que fa als plans d’estudi de grau bolonya, tot i que el ECTS no equival ni molt menys a un crèdit normal, la majoria dels plans d’estudi han conservat la càrrega inicial per a la majoria de matèries… Per facilitar la visualització considerem que una assignatura bolonya té 6 crèdits ECTS. Fem dues taules perquè el preu del ECTS no és el mateix que del crèdit normal.
Una persona que aprovi a la segona matriculació haurà de pagar un total de 187€ (llic/dip) o 249€(grau). Si tingués encara segona convocatòria, la cosa sortiria per 78€ (llic/dip) o 104€ (grau).
Però què carai és aquesta avaluació continuada?
L’avaluació continuada pretén tenir en consideració l’evolució de l’aprenentatge. Per tant no és avaluació continuada un conjunt de proves disperses des de principi de curs que totes fan mitjana.
De fet el que es demanava era la diversificació de les mètodes d’avaluació, que es tingués en compte altres mitjans de fer servir el coneixement no només la capacitat memorística… de fet l’alternativa més defensada a l’examen ha estat històricament el treball, el treball en grup….
I per què, llavors, no ens agrada l’avaluació continuada de Bolonya?
Perquè és una mentida disfraçada de llenguatge progre.
La concepció que té el professorat universitari actual sobre l’avaluació continuada s’assembla més a una “vigilància i control” continuat, al qual subordinen el procés d’aprenentatge i en el qual sotmeten a l’estudiant a un ritme estàndard de treball que no respecta ni la seva rapidesa per a l’assimilació del coneixement ni la possibilitat de que l’estudiant tingui autonomia per organitzar-se el temps per estudiar, complementar, alterar l’ordre d’estudi de la matèria o fins i tot, prioritzar diferents matèries segons les seves necessitats. No.
Com que la finalitat dels nous estudis universitaris és fabricar estudiants obedients i productius i barats l’assumpte resideix en la teva capacitat per seguir una disciplina que no et respecta com a persona adulta amb una vida pròpia més enllà dels estudis (obligacions familiars, laborals, afectives, esportives, socials…) ni com a persona adulta amb capacitat per distribuir el teu temps i tenir la possibilitat d’escollir avaluació continuada o avaluació final.
Un exemple (com qualsevol altre):
2008.Campus Mundet, Universitat de Barcelona. Ciències de l’Educació.
Una de les coses a avaluar és “la capacitat per a treballar en grup”. Com s’avalua això? Amb el resultat del treball? Amb la soltura de cadascú dels membres per a expossar el que han aprés o què ha aportat cadascú a la feina? No. La professora de la matèria en qüestió obliga a que els diàlegs dels membres del grup es facin al fòrum del Campus Virtual, identificats amb nom i cognom sempre i ella, com a vigilant sense treva mirarà què dieu cadascú, de què parleu i com ho feu. Això té alguna cosa a veure amb el teu aprenentatge com a mestre? NO. Té a veure amb la teva capacitat d’autocensura i de no parlar “a la feina” d’altre coses com p.e. si avui estàs menys productiu perquè vas anar al cinema o a fer una birra, si t’agrada el fútbol o si la professora et sembla una policia de paisà frustada. Al treball –universitari- com a la feina, xerrar com a persones de coses de persones malgrat que facis el teu treball et fa menys productiu. NEGATIU PER MALA ACTITUD!
Aquest és un exemple de com els experts en pedagogia (mestres en teoria) interpreten l’avaluació continuada.
La mesura del temps. La fal·làcia dels crèdits ECTS i la mandra del professorat mal reconegut.
L’aplicació d’aquesta aberració sense recursos públics (això no treu que amb recursos públics encara seria pitjor) suposa que el professorat perd molt de temps per investigar. I si no investiga no puja de categoria laboral ni s’estabilitza… perquè per a les Agències de Qualitat la docència és una feina bruta que és millor no tenir en compte. De fet s’avalua al pes “x anys donant classe” un puntet.
Això vol dir que quan menys temps li dediqui a la docència més temps per publicar. Fàcil. La solució màgica que han trobat és agafar becaris que estan fent el doctorat o becaris que estan fent llicenciatura per tal de que els facin les pràctiques: el control, la correcció dels exercicis pesats, … Hi ha inclús qui fa als propis estudiants corregir i puntuar els exercicis dels altres companys. A priori pot semblar fins i tot bo… però no es pot donar a corregir a algú coses que no sap. I això fan. Perquè és més barat (oi que la teva matrícula no s’ha reduït any rere any?). Aquesta és la qualitat de bolonya i la qualitat del que pagues a la matrícula.
Com que donar classe és una merda –tractar amb nosaltres, adolescents irresponsables que no tenim res millor a la vida a fer que anar a la universitat- el que fan és declarar-se irresponsables sobre el teu progrés a la matèria. Els crèdits antics deien “un profe té l’obligació de donar-te 10 hores de classe” ; els crèdits ECTS diuen “ tu tens l’obligació de dedicar entre 25 i 30 hores a aquesta matèria”. Això vol dir que el profe “administra coneixements i controls” i que tu t’ho fas pel teu compte.
Compte! Recorda quant has pagat de matrícula! Tu vas a la uni per a que et disciplinin amb controls i lliurin totxos de fotocòpies o transparències, o perque t’expliquin i es preocupin de que has aprés bé el que t’ensenyen? El crèdit ECTS et fa pagar pel teu propi treball a casa. El profe t’avalua. I punt.
Així, un professor que vol aplicar la metodologia Bolonya el que fa és fer a cop d’ull el càlcul del que es suposa el que tots els estudiants (siguin com siguin , vinguin d’on vinguin) han de dedicar. Després fa una “programació” on diu com TOTS els estudiants han de distribuir el seu temps durant la setmana, el curs,… fora de classe. És a dir, és igual que treballis de tardes o que només puguis fer feina de concentració real els caps de setmana o només dos dies a la setmana – a més d’anar a classe i/o a pràctiques -. No. TU PER APROVAR has de fer això el dilluns, el dimarts allò i cada mes i mig un examen, a més del treball de l’assignatura… Per treure’t l’assignatura primer has d’obeir i, després, si et queda temps, aprendre. La resta és cosa teva. Si suspens és perque ets un vago i com que ets un vago (no és que hagis de treballar per menjar o que tinguis una mare malalta) a l’enemic ni aigua: fora la segona convocatòria. I si vols altre oportunitat: paga. El millor és allò de diverses facultats que per matricular del següent curs t’obliguen a matricular totes les suspeses de cursos anteriors… puguis o no amb tot puguis o no compatibilitzar horaris…La màquina de recaptació no coneix més límit que el que la teva butxaca tingui o la teva capacitat per planter-hi cara des de l’assemblea.
Si mireu les “guies docents” (el que abans es deia, “programa”) la part de contingut és minsa en relació al detall de les especulacions pseudopedagògiques del professorat. Hi ha més detall i referència a com et controlaran que no pas al que has d’aprendre. Perquè? Per que això, el coneixement de veritat, és secundari. AIXÒ ÉS BOLONYA.
Assemblea de Polítiques i Sociologia 