Comunicat sobre la detenció del nostre company de facultat (Pablo llibertat!)

L’Assemblea de Polítiques i Sociologia de la UAB volem donar el nostre màxim suport a totes les persones detingudes avui, 28 de febrer, per lluitar pels seus drets, entre elles, el nostre company de facultat, Pablo.

Denunciem la violència i l’abús policial dels cossos de seguretat produïts durant el dia d’avui i la repressió que s’està patint en tots els nuclis universitaris.

A les 7 del matí ja hi havia un cordó policial a la B-30 i un altre desplegament als FGC de la Universitat Autònoma, trencant així amb el principi d’autonomia de les universitats, incomodant-nos amb la seva presència i envaint el nostre espai, un espai que hauria de ser destinat a l’ensenyament i a la formació d’un esperit crític i lliure.

A la parada de Plaça Catalunya dels FGC alguns alumnes provinents de l’Autònoma han hagut de sofrir retencions, registres i identificacions sense cap mena de justificació i durant tot els transcurs de la manifestació hem hagut de suportar la presència de policia secreta infiltrada entre nosaltres envaint la nostra intimitat.

A acabar la manifestació, davant la seu d’Unió, hem tornat a trobar-nos amb un enorme desplegament policial protegint la seu del partit culpable i responsable de totes les agressions que estem patint tant els estudiants com la universitat. La seva presència i posició autoritària ha generat una sèrie d’aldarulls que han estat succeïts d’una càrrega policial exagerada i en cap cas justificada. Ha estat en aquest moment quan han detingut les nostres companyes.

Les detingudes, citades a declarar a les 21h encara no han notificat res a hores d’ara i concretament, els Mossos d’Esquadra han dit als familiars del Pablo que el deixarien el llibertat quan a ells els semblés convenient.

L’Assemblea de Polítiques i Sociologia denunciem l’estratègia del govern de CiU per criminalitzar qualsevol tipus de protesta contra el panorama actual amb elintent de desmobilitzar totes les lluites anticapitalistes universitàries i de la resta de sectors. Davant de tot això, exigim que s’aturi la persecució, agressió i abús policial, som estudiants en lluita pels nostres drets, no delinqüents i no pensem aturar-nos fins assolir els nostres objectius.

La repressió no ens aturarà!

PABLO NO ESTÀS SOL

L’educació en una cruïlla [L’Accent 173]

Mercè Rubià, Barcelona [L’ACCENT 173]
Dilluns, 15 de març de 2010 15:48

Alumnat i professorat no estan disposats a deixar que l’educació pública perdi recursos, que no pugui complir el seu compromís amb un ensenyament català i de qualitat ni que hi entrin empreses per obtenir-ne beneficis. Podeu llegir l’En Profunditat que hem preparat L’ACCENT per analitzar alguns dels punts calents de l’educació pública catalana avui:

>> PAS, PDI i estudiants fan front comú contra les retallades de serveis i la precarietat a la UAB

>> Els sindicats d’ensenyants convoquen una vaga al Principat el 17 de març

>> OPINIÓ: Anàlisi sobre la primera ronda de les eleccions al rectorat de la UV

Els màsters privats són el 80% de l’oferta de postgrau a la UAB i UB

A les universitats públiques avui dia conviuen, en cada cop més igualtat de condicions, els màsters públics i els privats (sense cap regulació ni control públic ni pel que fa l’accés, continguts, qualitat ni preu). Els privat es diuen “títols propis”, això vol dir que no més tenen validesa oficial al recinte de la universitat que l’expedeix. I prou.

Com és obvi, en plena aplicació de la reforma i sense recursos per portar-la a terme, els títols propis són una font d’ingressos extraordinària per a les universitats molt sucosa. I efectivament, des de fa un parell d’anys l’oferta de títols propis s’ha disparat. De fet la reforma de la universitat va començar -contra qualsevol criteri acadèmic o de sentit comú- pel sostre: pels màsters.

És obscè que els recursos, treballadors i instal·lacions públiques (pagades per tots i totes) es posin al servei de cursos als quals només poden accedir els que tenen diners o una hipoteca prematura, fins i tot a costa dels estudis públics.[1]

Però el cert és que, de tota la oferta de màsters i postgraus que ara hi ha a les dues universitats amb més estudiants del Principat, els màsters privats (”títols propis”) representen el 80% de l’oferta. O dit d’una altre manera, només el 20% dels màsters i postgraus tenen un preu regulat i un control dels continguts, accès i qualitat públics. En un món al qual les universitats públiques apostessin efectivament per allò públic no es pot concebre que una iniciativa elitista i mercantilista tingués aquesta presència creixent, més que res perque els treballadors, els recursos i les instal·lacions públics no han obtingut un recolzament extraordinari públic i perque són treballadors, recursos i instal·lacions que no s’han de posar al servei d’interessos privats o corporatius i menys encara, en detriment dels programes públics.

 

Antecedents

Feia uns anys, fer un màster tenia un cert caràcter extraordinari i es tenia molt clar que els màsters que tenien autèntiques perspectives laborals eren els que costaven “més d’un kilo“. Els estudiants sense recursos i amb bons expedients acadèmics que volien continuar la seva formació, optaven pels programes de doctorat (públics, encara que més cars que els estudis de llicenciatura). Si volies fer un màster, t’ho pagaves tu. Si volies fer el doctorat, demanaves una beca d’excel·lència en funció del teu expedient (que no té en compte els teus ingressos ni la teva possibilitat per a la dedicació a temps complert). Les beques pels excel·lents són tan reduïdes que fins i tot alguns departaments han hagut d’elevar queixes perque, p.e., la primera persona de la promoció d’una titulació va quedar exclosa del programa, és a dir, el millor o la millor estudiant de l’any no era suficientment selecte per aquest programa de beques. Fins aqui la situació ara.

El creixement del mercat de serveis educatius és notori: a nivell mundial, la despesa pública en educació en el 2005 va ser de dos bilions de dòlars, més del doble que el mercat mundial de l’automòbil[1]. En el 2025, 160 milions de joves cursarà estudis superiors en tot el món. Actualment són 84 milions.[2] El mercat de les universitats europees en el 2005 va anar de 600 bilions d’euros.[3] la qual cosa fa que els capitals vulguin treure’n profit. I aquí apareix la reforma de la universitat, i dels sistemes educatius públics en general, un àmbit dins del qual la iniciativa privada no havia pogut fer negoci obertament… fins ara.

La filosofia dels enginyers de la reforma

El raonament és esplèndid. D’una banda reduïm els continguts dels estudis (tothom sap que qui sap menys, sap fer menys coses i és més fàcilment substituïble, per tant és un treballador més barato). D’altra banda, induint a la gent a que acumuli títols, perque, al cap i a la fi (i això és cert) un titulat universitari té una millor inserció laboral que una persona sense titulació superior.

Si un Govern considera que és bo per a la seva economia i desenvolupament social que la seva població estigui formada cultural, humana i professionalment, és lògic que es preocupi de garantir que l’accés al “saber” sigui el més universal possible, i per sobre de tot, que la gent amb capacitats i interès no quedi enrere o fora del “saber” perque ha nascut en una família sense recursos.

D’altra banda, és obvi que els empresaris necessiten treballadors que sàpiguen treballar i d’allò del que treballen. Aquest “saber” té una vessant transversal i una altre específica (de la empresa, del sector o del centre concret). A l’empresa no li cal que sàpigues molt de programació, sinó que sàpigues fer servir el programa de l’empresa. Tampoc li cal que sàpigues literatura o entendre un diari, o ni tan sols la normativa laboral que et protegeix. Tampoc li interessa que sàpigues com funciona tot el procés de producció, sinó que sàpigues del lloc a on estàs i, en tot cas, que tinguis capacitat “per adaptar-te” si et canvien de funció o de lloc. Aquesta formació específica, subordinada a les necessitats de la empresa, normalment qui hauria de pagar-la és la empresa, al cap i a la fi, els beneficis que produirà aquest treballador específicament qualificat a l’empresa seran per a l’empresa, no especialment ni per ell ni especial o directament “per al conjunt de la societat”.

Si ets empresari de beneficis a curt termini, que voldries? Estalviar el màxim. Doncs, d’una banda si faig servir les instal·lacions de les universitats públiques m’estalvio una pasta (en formació i en investigació, que l’avarícia no coneix límits). D’altra si faig als futurs treballadors que es paguin la formació, m’estalvio un munt i a sobre, fins i tot, faig negoci.

I el govern que en diu de tot això? Amén[4]. Hem d’adaptar la universitat a les “necessitats de la societat”. Com si ara el problema de la inserció laboral dels joves fos la manca de formació i no les pèssimes condicions laborals a les quals accedeixen i d’altra banda, la polarització de la creació de llocs de treball[5]: molt pocs ultra qualificats, un munt sense qualificació. És el miracle de l’economia hostalera i de la construcció. Cal que els estudiants acumulin títols o que es canviï el model productiu i protegir els drets del treballador? Qui és el responsable?

Llavors, per induir a la gent a percebre la necessitat d’aquesta formació extra i ultra-cara, rebaixem els continguts del grau i donem les atribucions de les antigues llicenciatures als postgraus i màsters. I si col·labora una entitat privada, benvinguda!, ens donarà l’oportunitat de fer treballar sense contracte als posseïdors d’un flamant títol de màster (pràctiques en empresa) i a més a més, retallen el que a l’empresa realment no l’interessa, que això és la “professionalització”.

Com a transició, posem els “màsters oficials” i diem que tenen preu públic. Malgrat que sovint estan repetint els continguts que ara es fan al quart curs d’una llicenciatura, els crèdits costen el triple que els estudis previs. I això no ha fet més que començar, perque el sostre del preu serà el cost real dels estudis (art. 81.b. LOU), amb la qual cosa l’educació és com una mercaderia més, això si, no es pot treure profit obertament.

I malgrat que induïm a la gent a fer el màster, no fem cap programa de beques públiques extraordinàries per tal de crear al menys, un mínim d’equitat social per accedir a més coneixements, o una millor qualificació professional. Això si, els Governs t’ofereixen sucosos crèdits dels fons públics, gestionats pels mateixos bancs que fomenten la reforma (Banc Santander, la Caixa, Caixa Catalunya, …) perque “tothom tingui les mateixes oportunitats”. De les beques, el Secretari d’Estat d’Universitats ha parlat clar i net: “El grado debe ser con becas y el máster con créditos-renta“[6]. Sobre l’extensió del nombre de beques ni tan sols als graus, només hi ha bones paraules… i a sobre, com que hi ha crisi el dèficit públic amenaça amb crèixer i a més a més, el tractat de Maastricht impedeix un endeutament per sobre del 3% del PIB… i pot ser l’educació superior no és la prioritat ni abans ni ara. Tampoc hi ha la intenció, ZP, CiU i el tripartit també menteixen.

---

[1] Financial Times, 12/09/2005

 

[2]“The Knowledge web, People power fuel for the new economy” (2000), estudio realitzat per la banca Merryl Lynch.

[3] Financial Times, 12/09/2005. Totes aquestes dades estan extretes de Carreras, Urbàn & Sevilla (2006)

[4] La LOU del 2001 va aprovada per la majoria absoluta del PP al Congrès, amb la negativa del PSOE. ZP va proclamar als quatre vents que ell canviaria la cosa, perque aquesta reforma era innaceptable pel contingut i la forma. Cinc anys desprès, el PSOE va aprovar la modificació de la LOU, amb el suport de tots els partits polítics. Si al 2001 es va presentar fins i tot un recurs d’incostitucionalitat contra la LOU, la modificació no altera els eixos bàsics de la refoma i l’empitjora en alguns aspectes. Només s’ha millorat parcialment diverses figures laborals, però la filosofia i pràxis de fons no és diferent de la del PP. CiU, PNV, ERC, ICV, IU, van aprovar al parlament la nova llei.

[5] “España no aprovecha a sus titulados: Más de un tercio de los universitarios de 25 a 64 años trabaja en empleos que no precisan alta cualificación – Sólo Irlanda y Estonia sacan peor rendimiento a sus titulados”. El PAÍS 12/04/2008

[6] Entrevista a Màrius Rubiralta, exrector de la UB, nou Secretari d’Estat d’Universitats. EL PAÍS 14/07/2008.

---

[1] Siguin grau, siguin llicenciatura, siguin màsters oficials, donat que hi ha competència objectiva per espais, materials i docents.

 

L’ACUP reconeix que el grau equival al primer cicle de les antigues llicenciatures

El material divulgatiu de l’Associació Catalana d’Universitats il·lustra gràficament la devaluació de les llicenciatures i diplomatures en els nous graus.

Font: Díptic Associació Catalana d’Universitats Públiques

 

Els estudiants de nou ingrés a les universitats catalanes han rebut amb les seves carpetes i informació per a la matriculació un díptic a on es reconeix que els graus bolonyesos tenen equivalència amb el primer cicle d’una llicenciatura i no amb la llicenciatura completa, tal com han estat defensant diverses autoritats acadèmiques i “experts” en l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES).

El grau que en teoria substituirà les actuals llicenciatures i diplomatures constarà de quatre anys (i dels dos o tres corresponents al primer cicle). L’estudiant que vulgui assolir un nivell de coneixement i atribucions professionals equivalents als d’una diplomatura o llicenciatura haurà de fer un màster d’un o dos anys.

L’establiment de la nova arquitectura acadèmica no només suposa un allargament artificial de l’etapa “generalista” dels estudis superiors sinó que a més a més suposa un encariment de l’accés als coneixements de les llicenciatures, donat que els preus establerts per als màsters tot i ser públics- és a dir, publicats al BOE i al DOGC- tenen consideració d’estudis de postgrau i per tant, el preu del crèdit es triplica (10.60€/crèdit en la llicenciatura i 29.82€/crèdit al màster). [Per + detall: veure “Com es fixa preu estudis universitaris?”]

La divulgació del pamflet de l’ACUP (que curiosament repeteix el format i preguntes de nombrosos materials dels estudiants que lluiten contra aquesta reforma) coincideix amb la notícia a TV3 de que els graduats en Dret no podran accedir directament a l’exercici professional com fins ara podien els llicenciats, donat que “els quatre anys no garanteixen el nivell de coneixements requerits”, per tant s’establirà com a obligatòria la realització d’un màster per completar el que abans oferia la llicenciatura, segons les declaracions d’experts en dret recollides al reportatge. Aquesta restricció de competències professionals també es produirà pels estudis de magisteri als quals se’ls exigirà la realització d’un màster per a la docència d’una durada i cost molt superiors a l’actual Curs d’Adaptació Pedagògica (CAP, no requerit per a diplomats en Magisteri). Si el CAP no garanteix una sòlida formació pedagògica, el Màster que el substituirà no compta amb gaires adeptes, fins i tot el Rector de la Universitat Complutense ha demanat al Ministeri la seva retirada.

D’altra banda, la notícia sobre els estudis de Dret contrasta amb l’anunci de fa uns mesos de Regne Unit, Alemanya i Itàlia d’excloure els estudis de Dret, Arquitectura i Medicina de l’estructura de l’EEES, pels mateixos arguments citats: no es garanteix una formació solvent.

Links Relacionats:

Com es determina el preu dels estudis universitaris?

La Ministra i les properes matrícules

Informació sobre la UAB i els preus per l’any vinent

MODIFICACIÓ DE MATRICULA: NEGOCI PERFECTE

Des de fa anys es denuncia la pujada any rere any dels preus i taxes acadèmics per sobre de l’IPC i per sobre de la pujada dels salaris. És l’eina per a crear un lliure mercat de l’ensenyament superior.

Encara hi ha qui parla de que les beques pluran del cel com el manà diví. Al planeta terra els estudiants cada dia veuen com les beques no existeixen, i cada cop és més impossible compatibilitzar els experiments de disciplinament inútil (en termes pedagògics) a les aules amb una font d’ingressos pròpia.

La supressió progressiva de la segona convocatòria a moltes titulacions converteix el recàrreg per a segona matriculació en una eina generosa per solventar els dèficits universitaris. Enguany el recàrrec per segona matriculació és del 40%, ni més ni menys.

A destacar el fet de que tot i que cada cop que un estudiant s’apropa a secretaria ha de treure la tarjeta (és a dir, la tarjeta-carnet d’estudiant) i que malgrat que t’ho fas pràcticament tot tu (des de l’obertura del teu expedient fins la matriculació) la relació client no és gens perfecta: no tens cap garantia ni et tornen els diners si no estàs satisfet.

A la UAB ara s’obre el periode d’alteració de matricula. Moltes facultats s’ocupen d’informar de detalls sobre el preu i els requisits i obliden mencionar que les exempcions de pagament incloen, p.e. aquells canvis derivats d’errades imputables a la pròpia universitat (conquesta de l’Ass. de Lletres).

Aqui pots consultar-ho.

A sota els links oficial amb els preus de les gestions i matriculacions de la UAB per enguany i sobre la morositat de l’expedient acadèmic.

MATRICULACIÓ CIRCUIT DE PAGAMENTS UAB.

TAXES ACADÈMIQUES UAB 2008/09

Com es determina el preu dels estudis?

Article extret de EspecialBolonya.wordrpess.com