Privatització: Un concepte polisèmic dins el marc del procés de Bolonya a la UAB

Tornar a ESPECIALBOLONYA

1. Introducció:

 

El present treball tracta sobre els diferents discursos que ha suscitat el procés de Bolonya sobre el concepte de “privatització”, centrant l’àmbit a la Universitat Autònoma de Barcelona. Partint de la base de que aquest és un concepte polisèmic, no té una única definició, s’analitza breument el marc teòric en què s’ubica i s’identifiquen les diferents definicions que la literatura li ha adjudicat al terme. En un segon apartat introductori es senyala el procés de canvi en l’educació i la situació en què es troben les reformes en l’actualitat. Seguidament, es dóna pas als principals discursos sobre el terme “privatització”.

Per a simplificar les posicions s’han pres com a visions diferenciades la que té i exporta la institució, la del Fòrum Social per l’Educació a Catalunya i la que han anat defensant els moviments estudiantils en les protestes contra el procés de Bolonya. Així, l’anàlisi sobre els discursos es basa, per una banda, en l’observació de les reivindicacions dels diferents sectors i, per l’altra, en les entrevistes realitzades als diferents agents: un membre de l’equip deganal de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia; Xavier Rambla (Vicedegà d’ordenació acadèmica) i una estudiant de Sociologia membre del SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) i de l’Assemblea de Facultat; Marina Guinó.

D’aquesta forma es pretén abordar el tema de la definició del concepte “privatització” com a exemple de les confrontacions teòriques (i polítiques) que han sorgit en el marc de la gestió pública. Des de l’aposta per una Nova Gestió Pública basada en l’acostament del sector públic a les tècniques i estratègies del sector privat han sorgit múltiples opinions envers la conveniència o no d’aquest tipus de reformes. En el món acadèmic hi ha hagut postures defensores de la NGP com a solució als problemes que presentava l’administració burocràtica weberiana: “La reinvensión del gobierno” de Osborne i Gaebler és un clar exemple d’aquesta voluntat de crear un “govern que costi menys i funcioni millor” basant-se en les lògiques del mercat. Però sempre han estat postures impregnades d’ideologia, tant les d’una posició com les de l’altra.

És en aquest context en què sorgeix el concepte “privatització” com a polèmic i controvertit no tant per la seva definició sinó per les connotacions polítiques que porta darrera i les tendències de les reformes en l’administració que suposa. Per aquest motiu és interessant veure els discursos que han aparegut a la Universitat Autònoma de Barcelona en relació a aquest concepte, ja que les opinions són molt confrontades però simbòliques en el context general de discussió d’aquest tipus de mesures.

 

 

2. Què és el procés de Bolonya?

 

Sobre el procés de Bolonya, cal esmentar tres aclariments principals per a situar en el terreny. En primer lloc, el procés de Bolonya en si no significa gran cosa, però des del moviment estudiantil s’ha utilitzat aquest concepte per a fer referència a un gran procés que transcendeix el territori europeu i fins i tot el terreny educatiu. Quan es parla d’aquest procés es fa referència tant a l’AGCS (Acord General sobre el Comerç de Serveis) dins l’OMC, a les polítiques estatals que apliquen els acords als respectius territoris (la LOU o la LUC) com al procés d’implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. En el discurs estudiantil, el que més ressò ha tingut, s’ha pres com a símbol de totes les reformes la Declaració de Bolonya, que si bé significa un pas important no és ni molt menys la causant de tots els canvis que estan succeint en el si de les universitats.

En segon lloc és important remarcar que aquest procés és encara molt embrionari i que les reformes que s’estan duent a terme no han d’estar aplicades fins al 2010, fet que complica la situació ja que hi ha poques proves empíriques sobre la dimensió del canvi que suposa aquesta reforma i com afectarà a les universitats catalanes.

Per últim, cal esmentar també que la manca d’informació i l’opacitat amb què es tracta tot aquest procés dificulta la capacitat de verificació dels discursos. Molts d’ells es basen en suposicions, en reformes de lleis encara no aprovades o en previsions de canvis futurs. Cada agent llegeix una part diferent dels documents oficials i des de l’àmbit més proper als estudiants i personal de la Universitat es dóna un missatge confús (per totes bandes) que no ajuda ni a la definició del problema ni a la solució d’aquest.

En aquest context de canvis en el sistema educatiu proferits per diversos organismes que van des de l’OMC fins al Consell Europeu o la Generalitat de Catalunya es situa el debat obert pel moviment estudiantil sobre si realment aquests canvis tenen la voluntat de privatitzar i fins a quin punt les universitats catalanes en rebran les conseqüències. La qüestió, però, es complica quan es parla d’un concepte de definició confosa i controvertida.

3. “Privatització”: Un concepte polisèmic:

 

El concepte de privatització s’introdueix en la gestió pública com a la gran proposta d’acostament al sector privat, dins el procés de canvi en que ve donada la Nova Gestió Pública. Ara bé, què significa “privatització”? Diversos autors n’han construït definicions que situen a la privatització com a “transferència d’activitats productives, prèviament desenvolupades per burocràcies públiques, a empreses privades o a d’altres organitzacions no públiques, com les associacions voluntàries”1, com a “terme-paraigua que ha estat utilitzat per a caracteritzar multitud d’iniciatives governamentals destinades a reduir el rol del sector públic”2 o fins i tot com a “visió que s’ha anat construint i segons la qual la societat s’ha tornat més centrada en la família, menys vinculada a la col·lectivitat, als grups de classe i a les associacions voluntàries i més orientada a la recerca instrumental de l’interès privat”3. Es denota, doncs, que és un terme controvertit amb múltiples definicions possibles que van des d’una concepció més àmplia basada en la visió de la privatització com a símbol d’un canvi estructural en les relacions entre l’estat i la societat fins a la visió de la privatització únicament com a canvi en la titularitat dels serveis a oferir o com a tècnica per a la millora del sector públic.

Tenint en compte aquests diferents nivells d’anàlisi, els més instrumentals dibuixen models de privatització que tenen en compte només la titularitat dels mitjans de producció o de l’organisme i el finançament de la prestació del servei (DONAHUE) o d’altres que dibuixen escenaris més complexos mitjançant la fusió de diferents criteris com poden ser el de regulació del servei, la distribució d’aquests (assignació dels recursos a les organitzacions) i la propietat dels mitjans de producció (BRUGUÉ I GOMÀ). Per tant, en aquesta concepció més instrumental, tant es pot entendre la privatització com a desregulació d’un servei, com a traspàs de la titularitat del sector públic al privat, com a transferència de finançament del servei o com a introducció de la lògica de la competència en el sector públic. D’altra banda, la visió de SAVAS dissenya 10 model diferents tot barrejant els diferents tipus de funcions d’arranjament del servei, les funcions de provisió i les de finançament. D’aquesta forma, podem trobar un gran nombre de formes de privatització en la seva vessant més organitzativa.

Com a tipus generals de privatització hi ha les externalitzacions, els contractes programa els vals, bons o xecs de consum i els co-pagaments. Aquests, però, només representen aquesta visió de la privatització més instrumental i tècnica, no defineixen la tendència d’acostament a la gestió del sector privat ni tampoc tenen en compte les mesures més “soft” de modificació d’aquest sector. Les formes en que es reflecteixen tenen més a veure amb estàndards de qualitat basats en els models del sector privat o en la introducció de conceptes com l’eficàcia, l’excel·lència, el client o la missió, típics de l’empresa privada. Aquests són els més difícils d’observar en els organismes públics ja que acostumen a ser subtils modificacions i a voltes només són canvis de nomenclatures, sense que comportin un canvi substancial en la forma de gestió.

En conclusió, el concepte “privatització” té múltiples definicions ja que parteix de que hi ha diferents nivells d’anàlisis i de que els models que en poden sortir poden ser ben diferents entre si. Com a punt a afegir-hi i com a detall de gran rellevància pel cas que ocupa aquest treball, cal assenyalar també que aquest concepte porta a l’esquena un munt d’ideologia i de concepcions polítiques que fan que perdi objectivitat i que es facin judicis de valor al respecte segons les tendències polítiques. Com assenyala POLLITT4, el gerencialisme que s’establí als Estats Units i al Regne Unit vingué de la mà dels governs de la “nova dreta formada pels neoliberals i els neoconservadors” en el seu intent de reduir les dimensions de l’administració pública o de modificar-ne el seu funcionament mitjançant els mecanismes propis del sector privat. És per aquest motiu que no es pot menystenir la visió política i les connotacions de terme, ja que transcendeix la confrontació acadèmica del concepte entrant en el terreny de la ideologia.

4. Discursos sobre la privatització en el marc del procés de Bolonya a la UAB:

 

Seguint amb l’argumentació anterior sobre la importància de la càrrega de política que duu a sobre el terme “privatització”, és important remarcar que aquest concepte al nostre país també s’ha anat associant a les tendències neoliberals i als partits de dretes. Aquesta concepció ve donada pel fet que la privatització es veu com a reducció del sector públic i, per extensió, de l’estat del benestar. Les mesures privatitzadores, desregularitzadores, liberalitzadores, mercantilitzadores, etc., porten una important connotació negativa en el món universitari (sobretot en el moviment estudiantil) de la UAB, institució que ha estat caracteritzada per la seva tendència cap a l’esquerra o si més no sempre ha volgut donar una imatge “progressista”.

És important remarcar aquest fet perquè molta part dels discursos en basen en el coneixement d’aquest fet, en la certesa de que emprar aquests termes per definir una reforma universitària porta mala publicitat i és motiu de crítica per part de la majoria de sectors implicats: Els estudiants ho critiquen per motius polítics com la por a la pèrdua d’equitat o a l’augment de la precarietat de la seva situació com a joves, els treballadors ho fan perquè temen veure reduïts els seus avantatges com a funcionaris i el professorat o els investigadors temen la pèrdua d’autonomia de la institució universitària.

Havent fet aquesta petita introducció sobre la concepció general del concepte “privatització” i fent una breu pinzellada simplificada de les crítiques que suscita, es dóna lloc als diferents discursos.

 

4.1 El discurs des de la UAB:

 

En primer lloc, cal destacar que el discurs que ha anat fent la UAB és de que el nou procés de Bolonya (Espai Europeu d’Educació Superior) ni privatitza, ni mercantilitza ni permet l’entrada de capital privat a la Universitat. Sempre s’ha mostrat aquesta reforma com a benefiosa per l’ensenyament superior, com a oportunitat per a realitzar un canvi pedagògic i com a obertura a Europa i als avantatges que la plena integració al Vell Continent ens pot aportar. Ni en els documents oficials de la UAB ni en la informació que es pot trobar en el seu web s’esmenta el “perill” de l’elitització de l’alumnat, ni el de la posada en mans del mercat de l’educació superior, ni el de la necessitat d’aconseguir finançament d’altres actors a part del sector públic en un procés que requerirà una gran inversió per a la modernització del sistema d’ensenyament superior. Aquest és, doncs, el discurs de la UAB en termes informatius accessibles a tothom, ni tan sols es parla de privatització ni de canvis de gestió redireccionats cap el sector privat, tot i que si que es publiciten els resultats que ha assolit la UAB en els diferents informes realitzats per l’Agència de Qualitat d’Universitats (AQU).

És diferent, però el discurs que donen alguns dels professors o membres dels òrgans de govern de la Universitat quan es posen sobre la taula els temes concrets. Es continua desmentint que existeixi un procés de privatització de l’ensenyament o de mercantilització de l’educació en termes generals però si que s’accepten disfuncions puntuals a les que s’està arribant. És el cas de X. Rambla5, que tot i negar que s’estigui duent a terme una privatització en l’àmbit de la docència si que reconeix que en certs àmbits com els de la investigació i la docència es donen situacions en què el poder de l’empresa privada sobre la selecció de “bons investigadors” crea un estat en què el sector privat intervé en l’ensenyament traient-li autonomia. És el cas, per exemple, dels Índex de revistes a les que s’ha de publicar (totes pertanyen a un grup d’empreses privades) o el cas de la propietat de les patents, la propietat intel·lectual i els àmbits de recerca que, quan estan finançades per empreses, aquestes són les que decideixen, i no la Universitat.

Com a darrer punt important en que es reflecteix aquesta “privatització”, i seguint també amb l’argumentació de Rambla, es veu com a problemàtic el fet que es posin al mercat internacional serveis educatius que acaben recaient en mans privades. És el cas de l’ensenyament a distància, les filials d’Universitats entre el Nord i el Sud i la fuga de cervells que comporta l’atracció d’estudiants estrangers a les Universitats europees, fet que es pot entendre com a mecanisme d’exportació d’una mercaderia, en aquest cas, l’ensenyament.

Així, es nega que es porti a terme un procés de privatització però si que s’accepta que en certs àmbits específics es dóna aquesta tendència. Ara bé, l’argument més utilitzat per a justificar aquest fet és la manca de recursos públics de què disposa la UAB o la necessitat d’acostar el món acadèmic al món laboral per a fer-los més compatibles.

 

4.2 El discurs des del Fòrum Social per l’Educació a Catalunya:

 

Extenent una mica aquest discurs, és interessant veure les conclusions extretes del Fòrum Social per l’Educació a Catalunya6 en què hi ha adherits centenars d’institucions, associacions, entitats, escoles, universitats i persones (entre ells la UAB).7 En el recull dels debats i les propostes hi apareix un apartat en què es fa referència als efectes que pot tenir la globalització de l’educació, la privatització del finançament educatiu o el comerç exterior del servei educatiu. Sobre la relació entre el neoliberalisme i l’educació, en el manifest final, es denuncia que “l’actual model de globalització promou la mercantilització de l’educació i del coneixement (…). Assistim a una presència creixent dels interessos privats, tant en els ensenyaments obligatoris com en la universitat i en la formació professional”.

Més específicament, sobre l’EEES, s’afirma que aquest “prepara les universitats europees per a l’adveniment de la competència internacional (…). Les universitats europees s’han de transformar en universitats globals inserides en el mercat educatiu mundial”. Com a últim punt a destacar, sobre la regulació educativa promercat es manifesta la desconfiança cap a la introducció de “tècniques de gestió importades de l’àmbit empresarial (…) que pretenen desburocratitzar el funcionament dels sistemes educatius i afavorir que les universitats siguin gestionades com a qualsevol negoci” (es denota la preocupació per a que l’augment d’autonomia suposi la capacitat d’acomiadar o contractar docents).

 

4.3 El discurs des dels moviments estudiantils:

 

Anant ja a la concepció que el moviment estudiantil ha intentat fer arribar sobre aquest procés, cal esmentar unes consideracions prèvies. Arrel de l’entrevista tinguda amb Marina Guinó8, el primer punt a destacar és l’assumpció de la manca de concreció de què pequen quan utilitzen el lema “No a Bolonya”. Aquest concepte, utilitzat també en la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública9, es segueix de frases que apunten a la privatització que comporta aquest procés com és, per exemple, el cartell emprar per les mobilitzacions del passat 9 i 10 de maig: “Contra Bolonya i contra la LOU, prou privatitzacions!”10. Ara bé, M. Guinó creu que des del moviment estudiantil s’empra aquest lema per a designar tot el procés liberalitzador que s’està duent a terme en l’àmbit educatiu, que tot i que es senyali “Bolonya” com a la gran culpable és només per una qüestió de simplificació del missatge. Es vol donar a entendre que hi ha unes negociacions sobre la taula que porten a que l’educació es mercantilitzi, a que es torni pràcticament obligada la rebuda de finançament privat per fer de la Universitat un ens competitiu, a que s’introdueixen mecanismes de gestió privada en detriment de l’equitat… No es defensa explícitament que Bolonya sigui la causant de totes aquestes mesures (tot i els cartells) sinó que és una tendència a nivell més global.

Però, tot i la imprecisió en l’identificador del causant de la privatització, què entenen per aquest terme? L’explicació que es dóna és molt més ideològica i càrrega de valoracions polítiques que no pas tècnica. No es dubta de la titularitat pública dels organismes i ni tan sols es senyala com a principal mecanisme la introducció de finançament privat. El concepte sobre el que treballen quan parlen de privatització va més encaminat a tendències com ara:

  • L’orientació dels continguts acadèmics cap a l’ocupabilitat dels futurs treballadors. És a dir, la pretensió d’ajustar els continguts acadèmics a les necessitats del mercat laboral per tal de formar “bons treballadors” enlloc d’ensenyar coneixements apartats de la pràctica laboral.

  • La comercialització dels serveis educatius a l’exterior (a partir de l’AGCS. OMC, 1995).

  • L’elitització que suposa crear estudiants a temps complert en una Universitat que no disposa d’un sistema de beques universal (proposta sorgida en el marc de l’EEES).

  • Introducció de la competència entre Universitats i la potenciació de desigualtats entre elles (i entre els països als que pertanyen). Qui podrà accedir a les universitats d’elit?

  • Incorporació de l’empresa privada en els òrgans de decisió de les institucions universitàries (Consell Social), amb el consegüent poder de pressió que se’ls hi presta (ho regula la LOU).

  • Avaluació de les universitats a través d’empreses que avaluen segons uns estàndards de qualitat que disten de vetllar per l’equitat en la prestació del servei (en el cas català, l’AQU).

  • Polarització del mercat laboral (alt i baix nivell) amb la introducció del grau, que assegura l’adquisició de competències per a una major flexibilitat laboral, i el postgrau que crea treballadors més formats i especialitzats.

 

Aquests són els punts que, breument, sintetitzen el discurs sobre privatització que, com es pot comprovar, no es dirigeix tant als mecanismes concrets en si mateixos (instruments) sinó en les conseqüències que aquests suposen. És un discurs que es fonamenta en la defensa d’una universitat pública i de qualitat que garanteixi l’equitat en la prestació dels seus serveis. Per tant, totes aquelles mesures o processos econòmics i polítics que tinguin un altre objectiu, encaminat a acostar el sector públic en matèria d’educació cap al sector privat es perceben de forma negativa i s’engloben en el concepte “privatització”.

Relacionant-ho amb la teoria, aquesta concepció es podria lligar amb la gestió de la qualitat que s’està implantant, per exemple, en forma de carta de serveis a la Biblioteca de la UAB o en forma d’Agències de Qualitat (AQU). Altres mesures de les esmentades responen, com la competència entre universitats o la comercialització de l’educació, a la tendència privatitzadora d’introduir la lògica de mercat el sector públic, mecanisme que analitzen, entre d’altres Brugué i Gomà al definir el terme “privatització”.

5. Conclusions.

 

Queda palès que “privatització” és un concepte polisèmic. Alguns es cenyeixen a la definició més concreta i tècnica del concepte (la seva vessant instrumental) i altres prenen el concepte com a paradigma de tota una tendència econòmica i política que està succeint en l’actualitat. En termes teòrics, la visió instrumental es confronta amb la visió més extensa de canvi estructural en les relacions entre estat i societat. Per exemple, en el discurs del moviment estudiantil.

Es podria fer una comparació amb la distinció que Olsen11 fa entre el que és l’”organització” i el que significa la “institució”. En el debat que exposa, el tema central és el paper de la burocràcia, però aquesta distinció podria ser extensible a aquest cas ja que la diferència de concepcions hi té molt a veure. Quan els moviments estudiantils critiquen les tendències privatitzadores ho fan perquè els principis de que parteixen sobre la concepció de la “institució” s’allunyen molt del model que crearien les mesures privatitzadores de la Universitat.

D’altra banda, quan des de la institució es defensa que aquests mecanismes no s’estan duent a terme es basen en un anàlisi de la “organització”, dels detalls específicament tècnics. Això no significa que no tinguin un concepte sobre la institució, ans al contrari, tenen un concepte sobre aquesta que es diferencia del sector estudiantil.

A part d’aquesta distinció entre els dos nivells d’anàlisi, és inevitable concloure que tant un com l’altre responen a interessos polítics. Segons l’estratègia convinguda s’utilitza la negació de l’ús de mecanismes de privatització (és un concepte que socialment inspira recel i conté connotacions negatives) o s’exagera el terme per aprofitar-se, precisament, de la reacció que comporta.

Ara bé, tot i les posicions confrontades, realment hi ha poca formació i poc coneixement sobre el tema. Segurament la dimensió que adquireix tot plegat es fa complicada a l’hora de crear un discurs i encara més si aquest s’ha d’exportar a la resta de la societat per convèncer (políticament) de que és el “correcte”. Hi ha una gran confusió, els procediments són complexes i opacs per la dificultat en l’adquisició de la informació, fet que crea vaguetat en els discursos, plens de suposicions.

Sigui com sigui, la discussió sobre el terme “privatització” és un clar exemple a nivell pràctic de les discussions acadèmiques en aquest àmbit. Es veu clarament com hi ha almenys una tendència clara a aplicar les mesures pròpies de la NGP. Potser les tècniques de la seva vessant competitiva, els instruments de privatització més visibles, no tenen, ara per ara, una aplicació a les nostres universitats tant clara com ho poden tenir altres països. Les universitats catalanes dins la xarxa pública continuen sent de titularitat pública i les externalitzacions que s’hi poden trobar no són una tècnica nova ni que vingui donada per l’aplicació de l’EEES ni pels acords en el marc de l’OMC. Les taxes que es paguen per la matrícula no són cap novetat com tampoc els contractes programa que vinculen el govern amb les institucions universitàries.

D’altra banda, si que es poden observar altres mesures més subtils de redireccionament dels objectius de la Universitat, dels valors que hi predominen, de l’estratègia que aquesta es marca i del servei social que pretén oferir. Si bé aquestes concepcions són difícils d’observar a la vida diària, hi ha clars exemples com els canvis en els plans d’estudi, on es potencien les assignatures orientades a proporcionar “habilitats” útils en el mercat laboral, fet que abans era propi de la FP. L’increment dels indicadors, les tècniques d’autoavaluació (cada cop es realitzen més enquestes de satisfacció als “clients” de la universitat), l’augment dels canals de comunicació (via internet, sobretot), la creació de xarxes de participació (l’edifici d’estudiants), l’oferta de serveis complementaris proveïts per empreses externes (Plaça Cívica S.A), etc., són exemples del camí que està prenent tant la Universitat com la resta del sector públic.

Segons l’actor que profereixi el discurs, es pot anomenar privatització, mercantilització, mesures de millora de la qualitat, desfeta de l’Estat del Benestar, augment de l’eficiència, pèrdua d’equitat, gestió excel·lent o Nova Gestió Pública, però el que si que queda palès és que s’està vivint un canvi important en la Universitat i que s’acosten nous temps per a la universitat humboltiana tradicional que coneixíem.

6. Bibliografia:

 

  • POLLITT (1993) Managerialism and the Public Service. Oxford: Blackwell.

  • CARRERAS, SEVILLA i URBÁN (2006) Euro-universidad: Mito y realidad del proceso de Bolonia. Barcelona: Icaria Editorial.

  • CAÑADELL, COLLET, LUQUE, RAMBLA, TARABINI, VERGER (2006) Fòrum Social per l’educació a Catalunya.Una altra educació és possible: Recull de debats i propostes dels seminaris, tallers i taules rodones. Sant Feliu de Llobregat: GYERSA.

  • OSBORNE i GAEBLER (1994) La Reinvención del Gobierno: La Influencia del Espíritu Empresarial en el Sector Público. Barcelona: Paidós.

  • OLSEN (2004)“Quizás sea el momento de redescubrir la política”.

 

Pàgines web:

 

 

Entrevistes:

 

  • Xavier Rambla: Vicedegà d’Ordenació Acadèmica de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, UAB.

  • Marina Guinó: Estudiant de tercer curs de sociologia i membre del SEPC-UAB i de l’Assemblea de Facultat.

7. Annex:

 

Annex 1: Cartell de la PMDUP, maig del 2007.

 

 

“Contra Bolonya i contra la LOU, prou privatitzacions!”: Cartell realitzat per la PMDUP per a les jornades de mobilització contra Bolonya en el marc de les Universitats de l’àrea de Barcelona pels dies 9 i 10 de maig de 2007.

 

1 DUNLEAVY (1986) “Explaining the privatization boom”, Public Administration, vol. 64.

2 ASCHER (1987) “The Politics of Privatisation”. Londres: Macmillan.

3TAYLOR-GOOBY (1986) “Privatism, Power and Welfare Sate”, Sociology, 20(2).

 

4 POLLITT (1993) Managerialism and the Public Service. Oxford: Blackwell.

5 Xavier Rambla. Vicedegà d’Ordenació Acadèmica de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, UAB.

6 CAÑADELL, COLLET, LUQUE, RAMBLA, TARABINI, VERGER (2006) Fòrum Social per l’educació a Catalunya.Una altra educació és possible: Recull de debats i propostes dels seminaris, tallers i taules rodones. Sant Feliu de Llobregat: GYERSA

7 Adhesions al Fòrum Social per l’Educació a Catalunya: http://www.forumeducacio.org/recolzaments/llista_completa.php

8 Marina Guinó: Estudiant de tercer curs de Sociologia i membre del SEPC-UAB i de l’Assemblea de Facultat.

9 PMDUP: Plataforma en què hi participa el Sindicat d’Estudiants del Països Catalans (SEPC), les Assemblees de Facultat de les diferents Universitats de l’àrea metropolitana de Barcelona i l’Assemblea d’Estudiants Progressistes (AEP).

10 Cartell de la PMDUP a l’annex.

11 OLSEN (2004)“Quizás sea el momento de redescubrir la política”.