Mapa Web

.: En construcció :.

COMUNICAT EN RELACIÓ A L’ANUL·LACIÓ DE LA FESTA MAJOR DE LA UAB

Els estudiants de la UAB decideixen organitzar la festa major de la UAB tot i la negativa del equip de govern.

Des de fa més de 20 any cada novembre a la UAB es celebra la Festa Major de la Universitat, espai de trobada per a tota la comunitat universitària i eina de promoció i autogestió per als gairebé 80 col·lectius d’estudiants que té la UAB.

El passat 7 d’octubre, l’equip de govern d’aquesta universitat va fer pública la seva negativa a celebrar com cada any la tradicional festa major. Els motius que la Sra. Anna Ripoll, i el seu equip de govern, exposa són:

– La situació de crisis actual. Segons l’informe presentat al consell de govern per l’equip rectoral la festa major 2008 va tenir uns costos de 296.000€.

– La mala imatge produïda per aquesta; que suma-n’hi la candidatura de la UAB al Campus d’Excel·lència Internacional, ha provocat un rebuig més gran per part de la institució.

Des de les estudiants, entenem la preocupació del equip de govern enfront a l’actual situació de crisis, ara bé, no entenem les noves directrius de silenciament i repressió a la comunitat estudiantil.

L’anulació de la festa major, sumant-hi la reducció de l’ajut per a col·lectius que fa la UAB – pel curs 2009/10 es conten 13.000€ per a més de 80 col·lectius – provocarà una greu crisis a la majoria de col·lectius.

És per això que des de les estudiants exigim:

* Un replantejament de l’estratègia de l’equip de govern. La festa major de la UAB és la porta d’entrada a la comunitat universitària per als centenars d’estudiants que entren cada any a la nostra Universitat.

* Un nou programa d’ajuts per a Col·lectius, equitatiu i responsable, que permeti als més de 80 col·lectius no dependre econòmicament de la festa Major.

* Un canvi de rumb de les institucions universitàries que permeti una participació més oberta i democràtica de tota la comunitat universitària.

I és per això que, després de les diverses reunions realitzades amb l’administració de la Universitat Autònoma de Barcelona –tancada al diàleg- , hem decidit tirar endavant una nova festa major, aquesta vegada autogestionada en la seva totalitat.

Comissió Festa Major Autogestionada de la UAB

Més d’un centenar de processos judicials contra el moviment estudiantil antibolonya

Mercè Rubià, Barcelona
Dimecres, 14 d’octubre de 2009 13:58

Càrrega dels Mossos contra una manifestació estudiantil a Barcelona el març de 2009El curs passat, 2008-2009, serà recordat per la intensa lluita per aturar la implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) a totes les universitats catalanes. Ocupacions, tancades, accions a seus dels partits polítics i manifestacions multitudinàries en rebuig a l’actuació dels Mossos d’Esquadra en el brutal desallotjament del rectorat ocupat de la Universitat de Barcelona.

El que la gran majoria de gent no sap, però, és que les conseqüències d’aquesta lluita encara perduren. I és que en l’actualitat hi ha més de 100 processos judicials oberts contra el moviment estudiantil català que s’aniran celebrant al llarg d’aquest curs. Alguns, encara conseqüència de la lluita contra l’EEES el curs 2007-2008 a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Són els processos oberts pels fets del Consell de Govern del 18 d’abril de 2008, en què desenes d’estudiants van boicotejar la reunió per tal de mostrar el seu ferm rebuig a la càrrega dels Mossos d’Esquadra al pati de la Facultat de Lletres del 4 de març del mateix any. I per les protestes del 29 i 30 de maig de 2008 contra l’aprovació dels graus a la mateixa Facultat de Lletres. Les mateixes protestes que van servir d’excusa al rectorat de la UAB per expulsar 6 de les estudiants més actives en el moviment estudiantil, i expedientar-ne 22 més.

De fet, només a la Universitat Autònoma hi ha gairebé 70 processos judicials en curs. Incloses les 8 estudiants imputades per la ocupació de la seu d’ERC el passat 28 d’abril de 2009. L’única ocupació de la jornada, en què també es van ocupar el Banco Santander, la seu del PSC i el Comissionat d’Universitats, que va acabar amb un desallotjament per part dels Mossos d’Esquadra i amb estudiants imputades.

S’apropa el judici pel desallotjament del rectorat de la UB
I a tots aquests casos, cal sumar-hi la seixantena d’estudiants imputades pel desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona. Unes estudiants que van ser vexades, colpejades i fins i tot llençades per les escales del recinte durant la matinada del 18 de març de 2009.

En aquest cas, el judici se celebrarà el proper 18 de novembre, en què les estudiants afrontaran les acusacions de desobediència a l’autoritat i, en 16 dels casos, atemptat a l’autoritat. Mentre que a les 6 persones detingudes en el transcurs de les manifestacions de rebuig al desallotjament, se les acusa de desordres públics i atemptat a l’autoritat.

Article ha estat extret de L’Accent

Estudiant d’INEFC identificat per penjar un cartell a la seva universitat

Aquest migdia, després de sortir de classe, un estudiant de 1r curs de l’INEFC – Barcelona (centre adscrit a la UB), ha estat seguit i identificat per agents de paisà dels Mossos d’Esquadra a l’andana del metro de Plaça Espanya. Al preguntar-los pels motius d’aquest “control” policial selectiu, els agents han respòs amb una altra interrogació, demanant que els expliqués tot el que havia fet durant el matí.

Aquest alumne, com han fet altres companys/es actius de l’Assemblea d’Estudiants en la lluita contra el Pla Bolonya, ha penjat cartells a l’INEFC en rebuig a l’acte i al càtering organitzats pels Mossos d’Esquadra en aquest mateix centre universitari. Ningú se n’ha amagat, al contrari, l’acció i els estudiants que hi participaven eren ben visibles. Aquesta ha estat la tímida resposta davant la sorpresa de veure de bon matí, no només que els passadissos eren plens de policia, sinó també com havien desaparegut les pancartes de denúncia a les càrregues policials contra estudiants el 18 de març que, tres setmanes després, ja havien passat a formar part del paisatge habitual.

Finalitzat l’acte, alguns agents aprofitaven l’avinentesa per fer-se fotografies davant les pancartes i cartells que s’havien penjat per la seva presència, entre un ball de somriures d’ingenuïtat, sortint d’unes boques submises que mai qüestionaran res. Una estona més tard, algú decidiria que calia intimidar i identificar els autors del delicte.

Crònica d’un matí a l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya.

Comunicat arran de l’hospitalització d’en Tomàs

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans ens ha fet arribar el seguent comunicat:

 

Comunicat arran de l’hospitalització d’en Tomàs

 

En Tomàs Sayes començà, en un acte de valentia i fermesa militant, el passat dia 23 de Febrer i davant la negació permanent de diàleg per part de les institucions universitàries una vaga de fam indefinida per tal fer efectives les dues reivindicacions del moviment estudiantil: la moratòria en l’aplicació de l’EEES i la readmissió dels estudiants expulsats de la UAB.

 

Amb aquesta acció contundent i extrema es pretenia forçar a les institucions a iniciar un diàleg amb la comunitat universitària per tal de resoldre el conflicte que ja s’havia fet evident durant els darrers mesos amb els tancaments i les ocupacions a moltes de les universitats dels Països Catalans.

 

Un cop més la resposta de les institucions ha estat nul·la, negant en tot moment el diàleg i no només traient importància a l’acció d’en Tomàs sinó silenciant-la i censurant tota mostra de suport.

El rectorat de la UAB per altra banda, no ha mostrat mai ni el més mínim interès per l’estat de salut d’en Tomàs i ha permès que la vaga de fam arribés a posar en greu perill la salut del vaguista amb el resultat de la seva hospitalització.

 

Per tant, considerem a Anna Ripoll, Ester Crespo i Santiago Guerrero així com tot l’equip de govern de la UAB, la comissionada d’universitats Blanca Palmada i el conseller d’innovació, universitats i empresa Josep Huguet; responsables directes de la negativa de diàleg amb la comunitat universitària, de la censura i la repressió que esta patint el moviment estudiantil i sobretot de l’estat de salut crític actual d’en Tomàs i totes les conseqüències que es puguin derivar de la vaga de fam.

 

Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans considerem que el conjunt del moviment estudiantil està legitimat per a utilitzar tots els mitjans necessaris per a aconseguir aturar el procés de Bolonya i emplacem a les autoritats a reconsiderar la seva postura intransigent i autoritària.

 

 

 

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Bellaterra, 25 de març del 2009

 

Entrada prèvia

OCUPEM LES AULES CONTRA BOLONYA

Companys i Companyes, Recordeu que l’hora de concentració són demà a 2/4 de 9 a la Plaça cínica.

NI EXPEDIENTS NI IMPUTACIONS ENS PODEN ATURAR

NO A BOLONYA NI A LA LOU NI LA LUC NI EL R.C.

Els màsters privats són el 80% de l’oferta de postgrau a la UAB i UB

A les universitats públiques avui dia conviuen, en cada cop més igualtat de condicions, els màsters públics i els privats (sense cap regulació ni control públic ni pel que fa l’accés, continguts, qualitat ni preu). Els privat es diuen “títols propis”, això vol dir que no més tenen validesa oficial al recinte de la universitat que l’expedeix. I prou.

Com és obvi, en plena aplicació de la reforma i sense recursos per portar-la a terme, els títols propis són una font d’ingressos extraordinària per a les universitats molt sucosa. I efectivament, des de fa un parell d’anys l’oferta de títols propis s’ha disparat. De fet la reforma de la universitat va començar -contra qualsevol criteri acadèmic o de sentit comú- pel sostre: pels màsters.

És obscè que els recursos, treballadors i instal·lacions públiques (pagades per tots i totes) es posin al servei de cursos als quals només poden accedir els que tenen diners o una hipoteca prematura, fins i tot a costa dels estudis públics.[1]

Però el cert és que, de tota la oferta de màsters i postgraus que ara hi ha a les dues universitats amb més estudiants del Principat, els màsters privats (”títols propis”) representen el 80% de l’oferta. O dit d’una altre manera, només el 20% dels màsters i postgraus tenen un preu regulat i un control dels continguts, accès i qualitat públics. En un món al qual les universitats públiques apostessin efectivament per allò públic no es pot concebre que una iniciativa elitista i mercantilista tingués aquesta presència creixent, més que res perque els treballadors, els recursos i les instal·lacions públics no han obtingut un recolzament extraordinari públic i perque són treballadors, recursos i instal·lacions que no s’han de posar al servei d’interessos privats o corporatius i menys encara, en detriment dels programes públics.


 

Antecedents

Feia uns anys, fer un màster tenia un cert caràcter extraordinari i es tenia molt clar que els màsters que tenien autèntiques perspectives laborals eren els que costaven “més d’un kilo“. Els estudiants sense recursos i amb bons expedients acadèmics que volien continuar la seva formació, optaven pels programes de doctorat (públics, encara que més cars que els estudis de llicenciatura). Si volies fer un màster, t’ho pagaves tu. Si volies fer el doctorat, demanaves una beca d’excel·lència en funció del teu expedient (que no té en compte els teus ingressos ni la teva possibilitat per a la dedicació a temps complert). Les beques pels excel·lents són tan reduïdes que fins i tot alguns departaments han hagut d’elevar queixes perque, p.e., la primera persona de la promoció d’una titulació va quedar exclosa del programa, és a dir, el millor o la millor estudiant de l’any no era suficientment selecte per aquest programa de beques. Fins aqui la situació ara.

El creixement del mercat de serveis educatius és notori: a nivell mundial, la despesa pública en educació en el 2005 va ser de dos bilions de dòlars, més del doble que el mercat mundial de l’automòbil[1]. En el 2025, 160 milions de joves cursarà estudis superiors en tot el món. Actualment són 84 milions.[2] El mercat de les universitats europees en el 2005 va anar de 600 bilions d’euros.[3] la qual cosa fa que els capitals vulguin treure’n profit. I aquí apareix la reforma de la universitat, i dels sistemes educatius públics en general, un àmbit dins del qual la iniciativa privada no havia pogut fer negoci obertament… fins ara.

La filosofia dels enginyers de la reforma

El raonament és esplèndid. D’una banda reduïm els continguts dels estudis (tothom sap que qui sap menys, sap fer menys coses i és més fàcilment substituïble, per tant és un treballador més barato). D’altra banda, induint a la gent a que acumuli títols, perque, al cap i a la fi (i això és cert) un titulat universitari té una millor inserció laboral que una persona sense titulació superior.

Si un Govern considera que és bo per a la seva economia i desenvolupament social que la seva població estigui formada cultural, humana i professionalment, és lògic que es preocupi de garantir que l’accés al “saber” sigui el més universal possible, i per sobre de tot, que la gent amb capacitats i interès no quedi enrere o fora del “saber” perque ha nascut en una família sense recursos.

D’altra banda, és obvi que els empresaris necessiten treballadors que sàpiguen treballar i d’allò del que treballen. Aquest “saber” té una vessant transversal i una altre específica (de la empresa, del sector o del centre concret). A l’empresa no li cal que sàpigues molt de programació, sinó que sàpigues fer servir el programa de l’empresa. Tampoc li cal que sàpigues literatura o entendre un diari, o ni tan sols la normativa laboral que et protegeix. Tampoc li interessa que sàpigues com funciona tot el procés de producció, sinó que sàpigues del lloc a on estàs i, en tot cas, que tinguis capacitat “per adaptar-te” si et canvien de funció o de lloc. Aquesta formació específica, subordinada a les necessitats de la empresa, normalment qui hauria de pagar-la és la empresa, al cap i a la fi, els beneficis que produirà aquest treballador específicament qualificat a l’empresa seran per a l’empresa, no especialment ni per ell ni especial o directament “per al conjunt de la societat”.

Si ets empresari de beneficis a curt termini, que voldries? Estalviar el màxim. Doncs, d’una banda si faig servir les instal·lacions de les universitats públiques m’estalvio una pasta (en formació i en investigació, que l’avarícia no coneix límits). D’altra si faig als futurs treballadors que es paguin la formació, m’estalvio un munt i a sobre, fins i tot, faig negoci.

I el govern que en diu de tot això? Amén[4]. Hem d’adaptar la universitat a les “necessitats de la societat”. Com si ara el problema de la inserció laboral dels joves fos la manca de formació i no les pèssimes condicions laborals a les quals accedeixen i d’altra banda, la polarització de la creació de llocs de treball[5]: molt pocs ultra qualificats, un munt sense qualificació. És el miracle de l’economia hostalera i de la construcció. Cal que els estudiants acumulin títols o que es canviï el model productiu i protegir els drets del treballador? Qui és el responsable?

Llavors, per induir a la gent a percebre la necessitat d’aquesta formació extra i ultra-cara, rebaixem els continguts del grau i donem les atribucions de les antigues llicenciatures als postgraus i màsters. I si col·labora una entitat privada, benvinguda!, ens donarà l’oportunitat de fer treballar sense contracte als posseïdors d’un flamant títol de màster (pràctiques en empresa) i a més a més, retallen el que a l’empresa realment no l’interessa, que això és la “professionalització”.

Com a transició, posem els “màsters oficials” i diem que tenen preu públic. Malgrat que sovint estan repetint els continguts que ara es fan al quart curs d’una llicenciatura, els crèdits costen el triple que els estudis previs. I això no ha fet més que començar, perque el sostre del preu serà el cost real dels estudis (art. 81.b. LOU), amb la qual cosa l’educació és com una mercaderia més, això si, no es pot treure profit obertament.

I malgrat que induïm a la gent a fer el màster, no fem cap programa de beques públiques extraordinàries per tal de crear al menys, un mínim d’equitat social per accedir a més coneixements, o una millor qualificació professional. Això si, els Governs t’ofereixen sucosos crèdits dels fons públics, gestionats pels mateixos bancs que fomenten la reforma (Banc Santander, la Caixa, Caixa Catalunya, …) perque “tothom tingui les mateixes oportunitats”. De les beques, el Secretari d’Estat d’Universitats ha parlat clar i net: “El grado debe ser con becas y el máster con créditos-renta[6]. Sobre l’extensió del nombre de beques ni tan sols als graus, només hi ha bones paraules… i a sobre, com que hi ha crisi el dèficit públic amenaça amb crèixer i a més a més, el tractat de Maastricht impedeix un endeutament per sobre del 3% del PIB… i pot ser l’educació superior no és la prioritat ni abans ni ara. Tampoc hi ha la intenció, ZP, CiU i el tripartit també menteixen.


[1] Financial Times, 12/09/2005

 

[2]“The Knowledge web, People power fuel for the new economy” (2000), estudio realitzat per la banca Merryl Lynch.

[3] Financial Times, 12/09/2005. Totes aquestes dades estan extretes de Carreras, Urbàn & Sevilla (2006)

[4] La LOU del 2001 va aprovada per la majoria absoluta del PP al Congrès, amb la negativa del PSOE. ZP va proclamar als quatre vents que ell canviaria la cosa, perque aquesta reforma era innaceptable pel contingut i la forma. Cinc anys desprès, el PSOE va aprovar la modificació de la LOU, amb el suport de tots els partits polítics. Si al 2001 es va presentar fins i tot un recurs d’incostitucionalitat contra la LOU, la modificació no altera els eixos bàsics de la refoma i l’empitjora en alguns aspectes. Només s’ha millorat parcialment diverses figures laborals, però la filosofia i pràxis de fons no és diferent de la del PP. CiU, PNV, ERC, ICV, IU, van aprovar al parlament la nova llei.

[5]España no aprovecha a sus titulados: Más de un tercio de los universitarios de 25 a 64 años trabaja en empleos que no precisan alta cualificación – Sólo Irlanda y Estonia sacan peor rendimiento a sus titulados”. El PAÍS 12/04/2008

[6] Entrevista a Màrius Rubiralta, exrector de la UB, nou Secretari d’Estat d’Universitats. EL PAÍS 14/07/2008.


[1] Siguin grau, siguin llicenciatura, siguin màsters oficials, donat que hi ha competència objectiva per espais, materials i docents.

 

MEMÒRIA SOBRE DEMOCRÀCIA A LA UNIVERSITAT

Les institucions universitàries, especialment els Equips de Govern i en concret el de la Universitat Autònoma davant la seva incapacitat per resoldre un conflicte obert amb els terminis, contiguts i formes de la reforma universitària dictada per la LOU i la LUC, en els darrers temps s’omplen la boca parlant de democràcia i legitimitat democràtica.

L’actual rector de la UAB, Lluís Ferrer i Caubet va ser escollit per al seu primer mandat amb una participació menor del 6% del total de la comunitat universitària. Tot un récord de democràcia, si a més a més tenim en compte que “sólo 256 alumnos de la UAB dieron su apoyo a la candidatura del doctor Ferrer Caubet, lo que representa un porcentaje de tan sólo el 0´69 por ciento del total del censo” (que per primer cop van poder votar el rector, aixó si, ponderadament). L’article és breu i molt interessant: ABC 07/03/2002

No més destacar el darrer paràgraf de la notícia: “Tras la confirmación de los resultados, el nuevo rector de la UAB, Lluís Ferrer Caubet, se mostró satisfecho por una jornada electoral que había discurrido de manera «tranquila». Sobre la abstención de los estudiantil, Ferrer alegó que los universitarios vienen de una lucha contra la LOU de «hace ya mucho tiempo», por lo que «no puede interpretarse esta abstención como un rechazo dirigido contra mi candidatura»,”

Aqui , una entrevista a Lluís Ferrer l’any 2003. Extractes:

Lluís Ferrer Caubet (Palma de Mallorca, 1959), rector de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB), está muy preocupado por la deriva privatizadora que delatan decisiones como la del Gobierno británico, que encabeza el laborista Tony Blair, de triplicar el precio de las tasas universitarias. “Es temible esta reconversión salvaje de los servicios públicos”, asegura, “porque tiene que ver con las políticas de reducción de impuestos que, en realidad, benefician a los ricos”. “Esto es lo que nos espera aquí”, añade, “todos los mensajes que las universidades recibimos, tanto de la Generalitat como del Gobierno central, es que la financiación pública ha llegado al límite y que hay que conseguir dinero directamente del usuario”

P. ¿Se estratificará el sistema? ¿Habrá distintas categorías de universidades?

R. Sí, se puede estratificar el sistema. Podemos establecer distintos baremos de calidad. No es necesario el igualitarismo. Pero el acceso debe ser universal y meritocrático. Si se establece un modelo como el que propugnan Blair y el informe Dearing, que supone que el alumno debe pagar el precio real -el coste- de los estudios que cursa, y la discusión se traslada a cómo y cuándo debe hacerlo efectivo, sea con becas, préstamos blandos u otros modelos, entraríamos en una perversión del sistema, ya que las becas y las ayudas no garantizarían la igualdad de oportunidades. Entonces, el sueño de la izquierda, la educación -y también la sanidad-, se habrá perdido.

Pel que fa al segon mandat al novembre de 2005, la participació estudiantil va ser superior 6.42% -tot i tenint en compte que no es poden destriar els vots vàlids dels nuls-. Noticia a El PaísAqui la notícia institucional.

L’ACUP reconeix que el grau equival al primer cicle de les antigues llicenciatures

El material divulgatiu de l’Associació Catalana d’Universitats il·lustra gràficament la devaluació de les llicenciatures i diplomatures en els nous graus.

Font: Díptic Associació Catalana d’Universitats Públiques

 

Els estudiants de nou ingrés a les universitats catalanes han rebut amb les seves carpetes i informació per a la matriculació un díptic a on es reconeix que els graus bolonyesos tenen equivalència amb el primer cicle d’una llicenciatura i no amb la llicenciatura completa, tal com han estat defensant diverses autoritats acadèmiques i “experts” en l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES).

El grau que en teoria substituirà les actuals llicenciatures i diplomatures constarà de quatre anys (i dels dos o tres corresponents al primer cicle). L’estudiant que vulgui assolir un nivell de coneixement i atribucions professionals equivalents als d’una diplomatura o llicenciatura haurà de fer un màster d’un o dos anys.

L’establiment de la nova arquitectura acadèmica no només suposa un allargament artificial de l’etapa “generalista” dels estudis superiors sinó que a més a més suposa un encariment de l’accés als coneixements de les llicenciatures, donat que els preus establerts per als màsters tot i ser públics- és a dir, publicats al BOE i al DOGC- tenen consideració d’estudis de postgrau i per tant, el preu del crèdit es triplica (10.60€/crèdit en la llicenciatura i 29.82€/crèdit al màster). [Per + detall: veure “Com es fixa preu estudis universitaris?”]

La divulgació del pamflet de l’ACUP (que curiosament repeteix el format i preguntes de nombrosos materials dels estudiants que lluiten contra aquesta reforma) coincideix amb la notícia a TV3 de que els graduats en Dret no podran accedir directament a l’exercici professional com fins ara podien els llicenciats, donat que “els quatre anys no garanteixen el nivell de coneixements requerits”, per tant s’establirà com a obligatòria la realització d’un màster per completar el que abans oferia la llicenciatura, segons les declaracions d’experts en dret recollides al reportatge. Aquesta restricció de competències professionals també es produirà pels estudis de magisteri als quals se’ls exigirà la realització d’un màster per a la docència d’una durada i cost molt superiors a l’actual Curs d’Adaptació Pedagògica (CAP, no requerit per a diplomats en Magisteri). Si el CAP no garanteix una sòlida formació pedagògica, el Màster que el substituirà no compta amb gaires adeptes, fins i tot el Rector de la Universitat Complutense ha demanat al Ministeri la seva retirada.

D’altra banda, la notícia sobre els estudis de Dret contrasta amb l’anunci de fa uns mesos de Regne Unit, Alemanya i Itàlia d’excloure els estudis de Dret, Arquitectura i Medicina de l’estructura de l’EEES, pels mateixos arguments citats: no es garanteix una formació solvent.

Links Relacionats:

Com es determina el preu dels estudis universitaris?

La Ministra i les properes matrícules

Informació sobre la UAB i els preus per l’any vinent